Mai podies pensar que les televisions públiques, que vol dir simplement televisions finançades amb els impostos dels ciutadans, acabassin emprant els mateixos artificis i argúcies per competir amb les cadenes autènticament privades. Mantenen una lluita sorda i deslleial per aconseguir la màxima audiència —cosa que comportarà com a suculent premi més ingressos publicitaris...—, fet que les porta a presentar caríssims i sumptuosos programes, en algun cas realment penosos i a vegades descarats insults al bon gust que s’espera d’una televisió pública, que no podem oblidar que són també i bàsicament importants instruments de poder polític i social.
En hora de màxima audiència, per exemple, el primer canal de TVE s’ha tret de la màniga un programa amb cert aire cultural, que és un monument a la banalitat. «Prodigios» és el nom d’aquest invent. Es tracta que jovenets que tenen, asseguren, certes habilitats artístiques competeixin entre ells, davant un jurat de velles glòries, per arribar a una final que els proporcionarà glòria i eterna fama. Diuen. El presentador del programa, amb forçades maneres d’arlequí tronat, reparteix, travessant el gran escenari a ritme de minuet, barrocs elogis i floretes entre els pobres aspirants que tremolen davant l’oportunitat que se’ls presenta, mentre mares i àvies dels concursants ploren d’emoció en veure com surten a la tele... i el públic aplaudeix enfervorit a les ordres d’un sempre amagat mestre de cerimònies. Tot sigui per atraure més anunciants.
Crec, amic meu, que tractant-se de menors d’edat, no estaria gens malament que un grup de severs experts defensors dels drets dels menors fossin a la sala evitant que els malmetin més del que seria convenient. El més dramàtic i decebedor de tot és conèixer l’altíssim nivell d’acceptació d’aquest programa entre els nostres conciutadans.
Aquest és just un petit exemple. N’hi ha molts més. Cuiners famosos que fan plorar uns concursants que volen guanyar el premi amb la millor i més sofisticada truita de bacallà, assolint el grau de master-chef, o també l’exitós concurs «Operación Triunfo», on, ben igual, gent jove aspira arribar ràpidament a la fama triomfant en el món de la cançó. No crec que faci falta comentar l’oferta de les successives nits de cap d’any, on pasturen, ben cobrant, els personatges mediàtics més coneguts, siguin còmics, gent de la faràndula, ballarins o conegudes folklòriques, vestits tots amb espectaculars models dissenyats especialment pels millors creadors de la marca hispànica...
El mal gust i la poca elegància que tu creies reservat a certes cadenes privades, s’han contagiat epidèmicament també a les públiques. «Todo se pega menos la hermosura», deia un vell i savi refrany castellà. Cert i tràgic: la grolleria no té límits davant la força dels famosos índexs d’audiència.
No seria just, però, assenyalar solament la gran cadena nacional. Podríem també mirar-nos el llombrígol i demanar si és acceptable que IB3 ofereixi el concurset «Agafa’m si pots. Cap de setmana», que presenta un descarat professional de qui m’estim més silenciar el nom que vol passar com a graciós vestit de falla valenciana. Aquí també, segons sembla, el públic l’adora.
TV3, televisió que generalment ha mantingut una notable dignitat, va iniciar un deliciós programa de sana sàtira política, «Polònia», basat en una sana ironia i un intel·ligent sentit de l’humor, que s’ha convertit ara en una reiterativa astracanada que personalment no em fa ni somriure.
El control de la qualitat i la dignitat de les televisions públiques hauria de ser un objectiu dels respectius governs i dels òrgans que aquests tenen pel seu control i direcció. Quedi clar que no estic gens en contra dels espais d’humor, ni dels concursos, ni de les festes de les nits de cap d’any, però la diversió, l’alegria, no hauria d’estar renyida amb una exigible qualitat ni, per descomptat, oblidar la dignitat dels espectadors.
Hi estàs d’acord...?
