Si «ellos» érem nosaltres -els més de dos milions de ciutadans catalans que vam anar a votar el dia 1 d’octubre de 2018-, en el crit eufòric i bèl·lic de policies, ciutadans exaltats d’altres comunitats autònomes i, de forma tàcita, dels polítics unionistes espanyols i, de forma no tant tàcita, del propi rei d’Espanya; ara, després de la publicació del lema unionista per part del govern socialista, amb la complicitat de Podem, «Este virus lo paramos unidos», «nosotros», la primera persona del plural que acompanya, ara sí, de forma tàcita el verb, a qui inclou? A la suma de «ellos» i «nosotros»? O a la resta de «nosotros» i «ellos»? El missatge, encara que sigui subliminar, malèfic o demagògic, ha de ser exacte i ha de respondre a una intencionalitat clara. És una regla primordial de la comunicació verbal. El llenguatge és matemàtic. Per tant, és complicat resoldre l’equació que ens han plantejat des de Madrid. Però sí ens atenyem al caràcter precís i aritmètic del llenguatge, aquest «unidos» ha de ser, de manera inqüestionable, el resultat de la resta de «nosotros» i «ellos». Açò significaria que el govern espanyol ha deixat fora de l’equació a dos milions de ciutadans del seu estat. Vol els impostos de «ellos» però no vol que formin part de «nosotros» i els és igual que «ellos» s’infectin, emmalalteixin o, fins i tot, morin.
Així que els individus resultants de l’operació matemàtica consistent en restar de «nosotros» la quantitat total de «ellos» han d’estar units i han de practicar la solidaritat. Tot el contrari. Estupefactes, assistim a una fragmentació i a una degradació dels temps verbals i els diferents pronoms personals que els acompanyen.
Els municipis que formaven part d’aquest «nosotros» nacional no volen que d’altres ciutadans de municipis veïns, que també formen part de la primera persona del plural, entrin a les seves localitats per por de ser infectats. I, per evitar-ho, han posat feixugues tanques de formigó a les entrades dels carrers i a les cruïlles de les carreteres i hi han apostat policies municipals que fan un exhaustiu control per esbrinar si els «nosotros» són «nosotros» purs o són «nosotros» d’altres municipis o localitats i són menys «nosotros» i, per tant, menys purs que els «nosotros» genuïns. Fins i tot s’han servit de drons per fer la tria entre dolents i bons! La tecnologia més avançada per vigilar les múltiples fronteres internes.
Abans de la pandèmia era molt senzill. Es limitava a una única operació. Restar de «nosotros» la part corresponent a «ellos». Ara, amb l’aparició de coronavirus, s’ha complicat força i s’han de menester, com diria Chiquito de la Calzada, dos graduats escolars com a mínim per entendre-se. Però es veu que ho fan. És evident que són molt espavilats. Tu, que formes part del «nosotros», pots accedir al municipi. En canvi tu, que també formes part del «nosotros», no hi pots accedir. Encara que signifiqui la mort de les matemàtiques i del llenguatge o, dit d’una altra manera, de les lleis empíriques que guien el nostre món occidental, es veu que funciona la mar de bé. Així, aquella dualitat inicial entre «nosotros» i «ellos», ha saltat pels aires i s’ha multiplicat de manera exponencial com Gremlins tocats per l’aigua. En l’actualitat, després de les carreteres i els carrers tallats per ordre d’un ban municipal, hi ha «nosotros», «vosotros» que són la resta impossible entre «nosotros» i «vosotros» de la mateixa manera que els Gremlins de la pel·lícula de Joe Dante eren uns animals anomenats Mogwais abans de ser exposats a la llum, abans de menjar després de mitjanit o abans de ser tocats per l’aigua.
Stephen King va dir que als adverbis els carregava el diable. Il·lús. Es veu que és un autor estatunidenc que resideix al seu país i desconeix com es viu a Espanya. Al nostre país, després de la cadena de fragmentacions verbals són els pronoms personals els artefactes carregats per Llucifer. Els habitants dels municipis de costa, o sigui «nosotros», ara no volen als propietaris de segona residència, o sigui «nosotros, perquè provenen de Madrid, el focus de l’epidèmia. Els madrilenys no formen part d’un «nosotros» elemental i monumental! Exclosos del seu propi centralisme! I deien les persones que poden ser englobades en l’egocèntrica primera persona del plural que no s’havien d’alçar fronteres! No volies caldo, vull dir fronteres? Idò dues tasses, vull dir milers de fronteres! Fronteres entre municipis veïns. Fronteres per tancar el pas als no residents habituals. Milers de fronteres en tot el territori nacional! Us volem per cobrar-vos impostos fabulosos per les vostres segones residències. No us volem pels nostres prejudicis i la nostra manca de solidaritat amb la resta d’espanyols que formàvem un «nosotros» que s’ha esmicolat a la primera veritable dificultat. I és que, la solidaritat, sí que és un element pur. O sé és solidari no sé és solidari. Una persona que és solidària amb una sèrie de persones que pensen com ell i no ho és amb d’altres persones que no pensen com ell no és solidària. És insolidària i, a la menor ocasió, ho demostrarà com s’ha pogut veure arreu d’Espanya sense excepció: veïns que no volen que els fills i les filles dels seus conveïns tornin a casa provinents de la Península o de Mallorca on han estat acollits, allà sí, com a estudiants a pesar de pertànyer a una altra comunitat autònoma; veïns que no volen que els seus conveïns caixeres de supermercat, metges o professionals de la sanitat vagin a dormir a les seves cases després de les maratonianes jornades de treball i de servei públic que salven milers de vides; tal vegada les nostres mateixes vides! Impressionant! Negativament i dolorosament impressionant! Multitud de delictes d’odi contra aquell que et proveeix d’aliments, et cuida o et cura. Absència absoluta de les estructures bàsiques de qualsevol nació.
Ai, què fàcil és alçar un fals i gegantí ídol i què difícil és evitar que tengui peus de fang. El govern espanyol aixeca un enorme, fictici i artificiós «nosotros» i la realitat formada per la gent del carrer, pel poble, pels ciutadans no tarden ni quinze dies en esfondrar-lo. Solidaritat, deien. Unidos, deien. Un atxem i la solidaritat, la unitat nacional, s’ha esfondrat com un castell de cartes.
Atxem. Esternut. Es fa servir al Rosselló i a les Balears com a interjecció i com a substantiu. Segons el DCVB, a Manacor existeix la següent dita: «¿Vols que et faça unes sabates / i llavó mos casarem? / i ella va fer: -Atxem! / Allà on me pica, grates».
