Vostè no sap amb qui està xerrant. Ho va dir el batle de Badalona als policies que l’havien aturat per saltar-se el confinament. La frase és casposa, de pel·lícula regulera, i sembla mentida que avui en dia algú la faci servir, encara que vagi gintònicament estimulat. Però m’ha fet gràcia perquè aquests dies tampoc no sabem amb qui estem xerrant pel que fa a la covid-19. No sabem amb qui xerram quan les autoritats informen de la pandèmia. No sabem si els experts opinen, proposen, autoritzen o ordenen al Govern central, ni si el Govern escolta, acata, assumeix o transforma el que diuen els experts, ni en quin ordre ho fan.
El tema dels fillets ha estat de traca. Van passar en poquíssimes hores d’estar amuntegats a les aules com una festa de Minions a estar confinats a casa com la princesa Elsa d’Arendelle. Els van obviar, després les instruccions per acabar el curs van mesclar novetats desmotivadores i obvietats disfressades de novetats, i ara els permeten saltar pel carrer no sense abans haver-los enviat on només podien saltar-se la cua, les indicacions del prospecte o la quota de la hipoteca.
Però açò res, els menuts són un regal i ho paeixen tot. El problema real és que el desconfinament, si manté aquesta dinàmica, serà dantesc, un plugim d’anuncis, correccions i aclariments quan, més que mai, es necessita fermesa i seguretat, poder confiar de veritat en algú. Necessitam un bon director d’orquestra i vivim un desconcert. Podria passar perfectament que un matí diguin que permeten anar a la platja agafant número com a la carnisseria, i que quan tinguem la nevera blava plena de síndria, ensaladilla i llaunes, els experts facin que el ministre ho esmeni per dir que no, que només es pot de dos en dos, els matins i amb cita prèvia. Si ha de ser així de caòtic, miri que gairebé preferesc estar un temps més tancadet a casa, tranquil, amb cinc magnífics companys de confinament que sé bé qui són i què me volen dir quan xerren. I açò, ara mateix, no prolifera.
