La cultura popular, les nostres cançons, les nostres dites, les nostres llegendes, els nostres acudits, els nostres disbarats, les nostres expressions més genuïnes són un tresor que fem bé de valorar i de conservar. Contenen l’ànima de la nostra modesta història i molta informació de la cultura, de la manera de viure, de sentir i de patir dels nostres avantpassats.
Les dites, per exemple. Aquella que diu, i perdoneu-me la redundància, «Eren quatre que l’aguantaven i encara pixava tort». Des de la primera vegada que la vaig sentir, d’al·lot segurament, pronunciada per no sé qui i no sé on, em va intrigar intensament. Per què pixava tort? Per què quatre persones l’havien d’aguantar? Per què aquestes quatre persones, més l’interessat, volien que pixés recte? No és la varietat humana la principal característica d’una societat sana? Què avorrit que seria que tots fóssim iguals! Que tots pixéssim recte! Però ho penses bé i sí que és important no pixar tort. Si pixes tort deixes la tassa del quarto de bany esquitxada de desagradables i sospitoses gotes grogues. Fer-ho així és el pas següent a pixar assegut. Tret que visquis tot sol. Què ens diu la dita? Que hem de ser pulcres pel que fa a la higiene i que el pobre senyor que pixava tort tenia un problema amb la pròstata. Per tant, podem endevinar l’edat de l’home, les malalties de l’època i la manera de relacionar-se amb els altres homes. No era un jovenet. I tenia com a mínim quatre amics perquè no aguantes ningú perquè pixi recte sinó hi mantens un vincle d’amistat. Ja en un pla més moral, la dita, que també l’he sentida amb la substitució del nombre quatre pel set, ens ve a explicar que quan molta gent vol solucionar un problema s’acaben fent nosa.
O aquella cançó que cantava Traginada que duu com a títol L’amo de Son Carabassa, sí aquell que presumia de saber nedar i que es va ofegar dins una bassa: «Na Maria balla i bota, / té ses cames de perdiu, / sa mare sempre li diu: / Maria balla sa jota!». Així com hi ha homes que tenen sa panxa com un barril hi ha dones que tenen ses cames de perdiu. Quina manera més il·lustrativa de descriure un tipus de cames molt comunes: primes de turmells i bessons. Tal vegada vaig errat. Quan la cançó diu cames de perdiu, que no es refereixi a l’au i, en canvi, la comparació s’hagi d’anar a cercar en el fong conegut també amb aquest nom. La cama de perdiu és un bolet comestible i poc apreciat culinàriament i que té un peu cilíndric. Jo apostaria per l’ocell perquè l’acció associada a na Maria és el ball i no mereix gaire discussió, formes a part, qui té més moviment i més gràcia un micet o una au caminadora com és la coneguda també a les Illes Balears com a camavermella. Així, tal vegada, la cançó no fa referència a la forma de les cames de na Maria sinó al seu color vermellós. O a les dues coses. Ves a saber. Les dites populars són més sàvies que les seves interpretacions.
Amb la llegenda de la novia d’Algendar podem esbrinar els perills pirates amb els quals s’enfrontaven els pobladors de la costa i la dieta habitual dels menorquins. Quan hi havia celebracions mataven aviram i menjàvem capons i gallines. En canvi, en temps d’escassetat consumien sardines. I, en temps de més penúria, menjaven el que podien. He sentit una dita familiar que assegura de manera dolorosa: «Mentre roseguen faves seques no demanen pa». I es refereix als fills que, quan no hi havia prou menjar per alimentar-los convenientment, eren entretinguts amb aquest ardit casolà. Ai, la inventiva popular nascuda de la necessitat. I és que la novia d’Algendar, l’amo de Son Carabassa i l’amo en Xec de s’Ullastrar eren de la Mitjania i no tenien la necessitat d’aprendre a nedar encara que en el nostre territori insular hi ha moltes basses. I, ja se sap, a més de no saber nedar, els habitants de la Mitjania tenien la mar enfora i els era més factible menjar carn, encara que fos de caça, que menjar peix. Perquè, ho vius a la vora de la mar o set quilòmetres de distància eren una muntanya amb els camins impracticables que hi havia en l’antiguitat.
Tornant a aquest acte fisiològic consistent a expulsar el líquid sobrant del nostre organisme també m’agrada molt l’expressió: «Deixar pixar es matxo». Es deia, i es diu, per demanar tranquil·litat, per no precipitar-se, per no interposar-se quan qualcú fa una cosa. Els carboners, quan anaven amb els matxos carregats, travessant costers i arribaven a un coll o a una costa, el matxo s’aturava a pixar, per agafar forces i poder afrontar la pujada més lleuger i descansat. Com a broma, m’agrada fer una versió personal d’aquesta dita popular: «Deixa pixar es matxo i t’esquitxarà ses sabates». No existeix. És de collita pròpia. I és que crec que tota veritat és legítima quan admet el seu contrari. Si a vegades s’ha de deixar pixar es matxo, també a vegades no se l’ha de deixar pixar sinó vols que t’esquitxi i sortir-ne malparat. O, dit d’una altra manera, a vegades no s’ha d’intervenir en un afer, t’has d’armar de paciència, no t’has de precipitar. Per la mateixa raó, a vegades has d’intervenir en un afer, has de perdre la paciència i t’has de precipitar per evitar mals majors.
Un refrany que també fa referència a la micció denota la manera que tenien en primer de tractar els fillets petits. Per sort, els temps han canviat i no diràs a ningú, tret que vulguis semblar del temps de la picor, la següent dita: «Ets al·lots rallen quan ses gallines pixen». Com que les gallines no pixen, ve a dir que els al·lots han d’esperar a parlar quan hagin acabat els adults.
El menorquí és un poble cantador. Per tant té moltes dites i refranys que fan referència a aquesta qualitat humana. «Qui canta es seu mal espanta». Jo no sé cantar i per espantar es meus mals he d’escriure. Ho hem de reconèixer. Estem espantats. Així que, estimada lectora, estimat lector, reconeix que estàs espantat. L’acceptació és el primer pas. Després d’acceptar el teu mal, canta, escriu, interpreta música, escolta música, llegeix, conversa amb els teus, conta anècdotes familiars o del teu passat; pinta, esculpeix, juga, mira pel·lícules o sèries de televisió. Informa’t, però no et saturis amb la informació. Pensa en la regla de la redundància i de la repetició. I si no te’n surts perquè el confinament es fa molt feixuc, recorda aquell pobre home que pixava tort i ni amb quatre homes, o set, aconseguia pixar recte. Et farà aflorar un somrís i, com ens han demostrat els nostres avantpassats amb les seves dites, refranys, disbarats o acudits, el sentit de l’humor és la millor medicina. Cuidau-vos. Feu-ho per les persones que, tot i haver-se cuidat, han quedat pel camí.
