Equilibrar el temps de treball productiu i el dedicat a la família és mal d’aclarir, ho arrosseguem des del segle passat, quan les dones es van incorporar al món laboral. A Espanya, com en altres països occidentals, el primer recurs són les àvies, dones implicades en la cura dels seus nets i netes. El segon, l’escola infantil.
Si ja era un tema complicat, ara s’hi ha d’afegir la covid-19, on les dues opcions més comunes -escola i progenitors- són incompatibles amb els protocols de prevenció de la malaltia. No vull dir res dels discursos de certs polítics que volen posar en marxa l’etapa 0-6 com a referent facilitador per reincorporar-se al lloc de feina. El ple reconeixement de la seva identitat educativa resta pendent en tots els sentits.
De la mateixa manera que les ciutats replantegen vies i carrers per donar prioritat a vianants o fomentar l’ús de bicicletes, podem impulsar una nova cultura laboral a favor de models més eficients i flexibles? Valors de conciliació reals: horaris d’entrada i sortida, teletreball, serveis de guarda en empreses, compactació de jornada, complementaris al municipi...
Les noves fases de la guia de la desescalada estan incorporant presencialment als pares i mares, i l’angoixa de les famílies buscant algú que se’n faci càrrec dels seus fills és tremenda.
I si comencem, per exemple, per oferir un model d’escola d’estiu amb ràtios, distància i mesures preventives suficients des de l’1 de juny?
