La retòrica pública reitera arguments de forma extenuant, són opinions i discursos sobats, protocol·laris, constants i previsibles en segons quines persones, fins al punt que en pronunciar-se es converteixen en fil musical. No impacten. Per açò, quan apareixen reflexions noves tenen èxit, destaquen entre la monotonia habitual.
Ara triomfa comparar dins de la desescalada. Amb pretensió d’originalitat i likes es critica que venguin un punyat d’alemanys i no els parents de Barcelona. O que obrin bars i no les escoles. Fan trampa. Més enllà de la fortuna del pla pilot turístic, és injust comparar-ho amb l’entrada massiva de peninsulars de grans ciutats on el virus encara abunda, o insinuar que obrir un bar és com obrir una escola, amb centenars de menors tancats durant cinc hores.
Cert és que es podria haver fet molt més per procurar un major grau de presencialitat a les aules i que la prioritat ha estat una altra. Açò no succeeix, però, per la maldat o l’ocurrència sobrevinguda dels dirigents de torn. Té una base estructural. Quan en un dels discursos del fil musical que comentàvem al principi, algú relatava els inconvenients d’un model econòmic basat en el sector serveis, xerrava d’açò. Nombrosos treballadors es dediquen a servir altres persones, amb una estacionalitat, una eventualitat i uns sous que els converteixen en molts vulnerables amb un simple estiu en blanc del turisme, una activitat de gran fragilitat pel que fa a la demanda. Molts d’ells, no tenen estalvis ni una formació que els permeti pensar en alternatives per guanyar diners.
Ara les febleses d’aquest model han quedat en evidència, i la prioritat és reduir el drama econòmic. Per açò ara és més important que la gent pugui fer una cerveceta mentre critica, perquè ara li pica el tema en la seva logística domèstica, que l’escola queda enrere. Quan fins ara, si algú destacava la importància de l’educació per construir una economia forta i diversificada, sonava a fil musical.
