Prevenir els problemes és un recurs que la humanitat ha anat practicant i que, quan s’aplica, té uns efectes molt potents. És evident en termes de salut, de reducció d’accidents i també de malmeses ambientals. No és tan evident en termes econòmics. Prevenir és millor que curar si ho analitzem d’una manera racional. Però fer malbé un espai i després restituir-lo, o emmalaltir una persona, fer un tractament i curar-se, mou més economia.
Probablement, un dels avanços més importants que ha fet la nostra espècie ha estat incorporar la idea de rentar-se les mans periòdicament. Des de l’origen dels temps, qui més baixes ha causat entre els humans han estat els patògens microscòpics. Ara sabem que amb la higiene de mans es redueixen moltes afectacions, però no va ser un descobriment fàcil, perquè aquesta pràctica es va començar a recomanar de manera oficial en el segle XIX i els fòssils més antics de sapiens, trobats al Marroc, daten de fa uns 300.000 anys.
SERIA UN BON EXERCICI, si ningú l’ha fet, el calcular quantes vides potencials s’han salvat en el darrer segle i mig gràcies a aquesta praxi. Amb la pandèmia de la covid-19, rentar-se les mans s’ha revaloritzat. Just abans, l’estadística en els banys comunitaris masculins era bastant decebedora.
En els darrers temps, una de les passes més grans fetes en termes de salut ha estat la Llei que va prohibir fumar en els espais tancats. Altra vegada, seria interessant fer una estimació de quants tractaments oncològics de fumadors passius s’han evitat gràcies al coratge de qui va impulsar i va deixar establerta una normativa que -com sempre en aquestes terres- semblava que havia d’acabar amb la viabilitat econòmica d’alguns establiments, però que al final ha tingut una gran acceptació social i ja ningú pensa en l’economia del tabac.
De manera paral·lela, ens podem demanar quants casos de corrupció urbanística ens hem estalviat a Menorca pel fet que hi hagi associacions que demanen per consultar expedients urbanístics. Una pràctica que la Llei reconeix, però que s’exercita molt poc, a jutjar per les incomoditats que encara provoca a certes cadires. Al final, una cosa és la interpretació comprensiva d’una normativa dubtosa, i l’altra és parar la mà o el compte bancari per mirar cap a l’altra banda. D’això darrer, hi ha territoris propers que han fet una carrera llarga i han donat feina als tribunals.
LA CAMPANYA per canviar els tipus de vaixella de festes, impulsada a Menorca darrerament, ha aconseguit que unes setanta escoles, associacions i col·lectius abandonessin els gots, plàstics i coberts de plàstic d’un sol ús i ho canviessin per vaixelles reutilitzables o biodegradables. Això suposa un estalvi d’unes 8.000 vaixelles anuals de plàstic d’un sol ús. Aquest plàstic no es recicla i sempre hi ha una part que es descontrola i acaba al mar o al medi natural terrestre. Amb aquesta campanya, les probabilitats han baixat de manera important, cosa que la indústria del plàstic no celebra.
Fer els tràmits administratius corresponents per a poder accedir als informes anuals de l’activitat registrada a la central elèctrica de Menorca, i després donar-ne a conèixer les principals conclusions, és una manera eficaç de reduir la contaminació descontrolada que s’ha donat en diverses ocasions. El circuit oficial establert no havia servit per a controlar realment el funcionament. O no es llegien els informes, o fiaven que ningú altre se’ls miraria mai. Des del moment que això succeeix diverses vegades, les dinàmiques canvien cap a positiu i la salut dels illencs ho agraeix, malgrat haver de discutir amb un gegant econòmic.
AQUESTA DISJUNTIVA, entre prevencions i producte interior brut, és a la base de la batalla que actualment hi ha oberta després de la recessió de la pandèmia. Per exemple, seria millor per la salut de les persones i del planeta fomentar anar en transport públic, bicicleta o a peu, però tenim una indústria molt potent que fa cotxes i exigeix ajuda per continuar fent-ne. De manera que el Govern central subvenciona a qui compri cotxos nous.
Potser si la gent que va a peu, en bicicleta i en transport públic, haguessin nodrit alguna associació potent, com passa a d’altres països, la mobilitat sostenible avançaria més ràpid. La transició intel·ligent que molta gent cerca passa per associar-se i generar moviments importants, no dirigits a una crítica puntual, sinó a fer de contrapès permanent a favor dels interessos generals. Perquè alguns problemes ambientals que guaiten a l’horitzó només es podran prevenir. Ja no tindran cura.
