Les banderes amb l’arc de Sant Martí s’empren arreu del món com un símbol de diversitat, d’inclusió i d’esperança. Darrerament, les havíem vinculat a la covid-19, per dir que «tot anirà bé», i la més coneguda és potser la que representa la bandera LGTB, de l’orgull gai, lèsbic, bisexual i trans. Fa pocs dies, s’han pintat molts bancs de ciutats unificant un acte de sensibilització, celebració que enguany ha suspès desfilades i actes multitudinaris.
Primer, vaig pensar que els podrien haver pintat tots, sense donar-li més connotació. Perquè no ens haurien de fer falta les ratlles multicolors per respectar la sexualitat de les persones. Desitgem una societat oberta i tolerant, que estima la diversitat. Tota: ideològica, religiosa, sexual, o de raça. El respecte a la llei i als drets de tots i totes són el major fonament de l’ordre polític i públic. A Maó m’ha sorprès, que qualcú el repintés de blanc.
Hi ha feina per fer. A la nostra societat hi ha racisme i menyspreu estructural, que sovint no sabem o no volem veure. D’origen cultural, perquè és inconscient i es banalitza. I amb l’ús del llenguatge, per exemple, quan rallem d’immigrants, o de persones amb diversitat funcional, encara emprem tons despectius, com «negres» o «discapacitats». Fa massa temps, també, que lluitem per desterrar els comportaments masclistes.
No només existeixen Floyds o Trumps als Estats Units, al nostre entorn també hi ha persones que practiquen l’odi.
