Lleida, Galícia o grups de Mallorca ens mostren que la guerra pandèmica continua latent, i com que sempre ens agrada més cercar culpables que trobar solucions, a cada aparició d’un nou brot no escatimem comentaris: «tothom fa el que vol» o «ningú duu la mascareta correctament». Vull pensar que són les pors pels nous contagis que apareixen diàriament, el desconeixement que hi ha sobre l’evolució del virus, i la possibilitat –tot i que sigui parcialment- que ens tornin a confinar.
Aquesta setmana em volten pel cap dues escenes locals. La primera: Dilluns a la nit vam treure al carrer els mobles d’un dormitori que canviem, i que la deixalleria municipal recollia a l’endemà. De matinada, el llit i el capçal, les 2 tauletes de nit i la còmoda, eren d’altra llar i molt més vells, molt més, que el que tenia més de 30 anys. La segona, a uns magatzems de roba, la mare recomanava als 3 fillets que rentessin les mans a bondat, «desinfecten bien» lis deia.
M’han fet pensar que a la capital lleidatana anaven arribant autobusos plens de persones necessitades de feina, al límit de la pobresa. I que a ca nostra, a Menorca, també creix la filera diària del banc d’aliments, atenció de Creu Roja o de Càritas. S’han triplicat les xifres de persones ateses, s’incrementa la penúria de nombroses famílies i pas pena per si les desigualtats socials acaben traduint-se en desigualtats en salut.
Tothom disposa del necessari per fer la correcte prevenció?
