Amb el pas dels anys he anat fent feina amb l’habilitat d’adaptar-me positivament a les situacions adverses, però l’absència dels meus fills és el que més m’ha costat del confinament. Sense les meves vitamines més potents, em vaig ben descol·locar. Un vespre, vaig tenir la decisió sobtada i capritxosa que es pren sense pensar-hi gaire: la rauxa de veure’ns i en caure la nit érem als contenidors del reciclatge. Què bo el seu somriure, malgrat la distància de 2 metres i la mascareta casolana als llavis. Passat el rampell, la resiliència va ser més plàcida.
El Govern adverteix que les reunions familiars són l’origen del 45% del més del centenar de brots actius que hi ha avui a Espanya, i des de Sanitat insten a no celebrar esdeveniments que incloguin qualsevol aglomeració de persones. Ni familiars, ni fruit de la festa popular, i –per descomptat- l’administració hauria de ser l’exemple, l’aparador, del què sí i del què no és convenient.
Als llocs que són destinació turística, com és el nostre cas, encara sobta veure el paisatge frenat de la temporada, i no vull ni pensar amb el calaix de petites i grans empreses que cobrien nombrosos llocs de feina durant l’estiu. És evident que la primera prioritat és la salut, i després la butxaca, perquè de la cançó «tres cosas hay en la vida», convindrà que l’amor quotidià de les persones i grups es faci esperar.
Sense alarmismes, però la situació demana que actuem amb molt de seny i prudència.
