És molt important que les paraules es corresponguin amb la realitat. Amb les paraules es poden fer molts jocs. Lluís Racionero ho explicava amb un exemple: «Els nombres transfinits són els que estan darrere l’infinit», i demanava si és que hi ha qualque realitat per a la paraula «transfinit» (...?) Quimeres! Per cert, què és una quimera? Un boc amb ales d’àguila, potes de lleó i bec de pingüí? Però açò no té existència més que en la imaginació. Molta de gent s’ha perdut perseguint quimeres. No, no pot ser que les paraules vagin per una banda i la realitat per una altra.
Certament, en un estat democràtic de dret no hauria de poder ser així. A l’estat espanyol sí que ho és quan les paraules aplicades per persones amb poder supremacista tenen resultats tan reals com sis anys i mig passats a la presó i deu d’inhabilitació per a Otegi i altres dirigents abertzales. Ara el Tribunal Suprem espanyol ha hagut de fer cas al Tribunal Europeu de Drets Humans i anul·lar aquella sentència per falta d’imparcialitat. Massa tard. Com deien al meu poble, «ara és hora, Madò Llora!» Igual pot passar amb la causa general contra els polítics catalans condemnats per sedició (un delicte absent al codi penal de les democràcies de la UE) en el moment, Déu sap quan, en què el TEDH hi pugui dir la seva. Mentrestant, dos dirigents socials, la presidenta del Parlament de Catalunya i sis consellers de la Generalitat duen més de mil dies empresonats i no se’ls permet aplicar ni tan sols les mesures legals que els corresponen. Altres polítics catalans són acusats de pertinença a organització criminal. Deu ser per coherència dels fiscals en el muntatge que van ordir i que els jutges del Suprem han anat afinant. Ho defineix com a ‘bilis de poder’ el periodista i activista social David Fernández, per a qui «cada decisió que prenen no és res més que una resposta política calculada per evitar qualsevol mena de solució democràtica, escalfada pels cenacles de poder madrileny prealçats contra el govern socialcomunista».
La lingüística pragmàtica estableix que el significat dels missatges es troba subordinat a la naturalesa de l’emissor. I açò, que es pot predicar de qualsevol individu, és igualment aplicable als sectors oligàrquics espanyols, emparats per la monarquia, que, quan veuen amenaçada la seva posició de privilegi, no recorren al cop d’estat militar, com històricament havien fet, sinó que amb els processos judicials en tenen prou.
