No m’hi volia aturar perquè en dos dies, s’ha dit i escrit de tot però realment, és allò de viure per creure. Una figura que hem tingut omnipresent quatre dècades a ses nostres vides com si fos l’Esperit Sant, decideix de cop fugir d’escena (encara no entenc per a què) com el dimoni al darrer acte dels Pastorets. Quin valga’m Déu entre el monarca, el policia corrupte i la fème fatale!
Estarem d’acord que tot i viure en una societat més aviat materialista, un intangible com la reputació és avui dia el tresor més valuós que podem tenir les persones, les empreses i, per descomptat, les institucions. És a través d’ella que podem cultivar relacions de confiança i respecte amb els altres, que en funció de com administrem aquest crèdit reputacional, aconseguim estar més o menys protegits quan apareixen danys col·laterals dels nostres propis actes, com ara està passant.
Com interpretar la sortida del país? Amb el gest d’establir distància del focus mediàtic, com si es tractés d’un exili fictici després d’escriure quinze escasses línies en una carta, es fa difícil rescabalar la reputació. Hi falta alguna explicació més als seus conciutadans, ni que sigui assegut davant un arbre de Nadal, com quan apareixia per desitjar-nos les Pasqües. Perquè de la mateixa manera que hem de respectar que una bandera és quelcom més que un tros de tela estampada, també hem de poder veure alguna cosa més en les institucions, siguin monàrquiques o republicanes, encara que ens hagin acompanyat tota la vida o perquè així ho preveu el text constitucional que vam atorgar-nos per viure en democràcia. En cas contrari s’imposa la realitat de la dita popular que ens recorda que caga el Rei, caga el Papa i de cagar, ningú s’escapa.
