Inicialment, el títol d’aquesta columna es referia a les gestions amb l’administració o d’altres organismes oficials, i grans empreses. Literalment, o et volen ajudar o et volen fotre, depèn de qui trobis a la finestreta. Fins i tot, he repetit instàncies, tràmits i documents que tenen l’obligatorietat d’acomplir una norma absurda.
Però he canviat d’opinió. Vaig anar a fer un tec amb una amiga, professional de la salut, que s’ha vist immersa en la feinada de la covid-19, i que l’ha patida. Li vaig demanar què opinava envers la congelació salarial anunciada pel Govern balear. Els meus ulls es van engrandir en escoltar la resposta: «Em sembla molt bé, perquè s’ha assumit una gran despesa en la cobertura sanitària, per generar el benestar de les persones usuàries en tots els sentits i nivells». Agraeix la seguretat del seu lloc de feina, i troba que és un gest equiparable a la situació que pateixen les empreses privades. També ha renunciat al plus que podia sol·licitar per contagi.
Pel dematí, sorpresa per la gran cua de famílies en la recollida d’aliments i subministrament de productes de primera necessitat, s’havia fet sòcia de Creu Roja. «L’hivern serà molt llarg, i cal que tots ajudem de qualque manera».
Cada dia m’enamoren més els gestos que tenen a veure amb l’empatia, la capacitat humana de posar-se al lloc dels qui pateixen majors dificultats, de voler ajudar l’altra persona. Definitivament, em quedo amb la solidaritat.
