La prohibició de fumar al carrer és una magnífica notícia amb o sense virus. Fins ara els no fumadors hem acceptat amb estoica resignació que accions com passejar pel centre de la ciutat, seure a un banc, fer un cafè a una terrassa, estirar-nos a la platja o esperar a un pas de vianants comportin el risc de ser impregnats amb l’anàrquic, nociu, pudent i impune rastre de la nicotina aliena. El fum compartit a la força és un d’aquells actes incívics i molestos que als espais públics han comptat sempre amb butlla social, com aparcar en doble fila o preguntar a un dependent mentre atén un altre client.
No hi ha evidències de l’impacte directe dels Marlboro en la pandèmia. La mesura pretén sobretot, diuen, eliminar un dels habituals eximents en l’ús de la mascareta, que a més té, i açò és clau, una clara relació amb l’oci nocturn i les reunions socials, autèntics brolladors de positius que ara també s’intenten eixugar. El pretext oficial és que mentre hi ha persones que compleixen estrictament amb l’absurda obligació de dur mascareta fins i tot per anar a tirar els fems, altres s’ho passen pel filtre del piti. Però també hi ha qui, amb el nas destapat, dedica tres quarts d’hora a un tallat curt de cafè amb sacarina, o qui es posa la mascareta a la barbeta per menjar un gelat, amb el risc que la protecció acabi tenint gust de vainilla.
Aquesta prohibició s’intueix, per tant, com una altra maniobra estratègica, estètica i pedagògica, per disciplinar, mantenir la tensió entre el poble i continuar advertint, amb els fumadors com a caps de turc, dels riscos que tenen reunions d’alta densitat demogràfica com les torrades i les vetlades de ‘passa’m el cubata’, que se seguiran fent i on, no s’enganyin, es fumarà. Perquè el problema real no és que faltin noves i imaginatives restriccions, sinó que les més bàsiques i efectives no es compleixen.
La prohibició del consum de tabac al carrer és una gran notícia i esper que perduri, però pel que fa a la covid-19, sembla més una cortina de fum (so de bateria).
