Els pares i mares, i els equips de mestres, exigeixen una tornada a l’escola amb certeses, consideren insuficient les separacions al pati, entrades i sortides esglaonades, les bombolles, o traslladar les aules a dependències fins ara destinades a biblioteca, informàtica o d’altres activitats. Tampoc va bé l’opció telemàtica, o la presencial en dies alterns. Se’ls ha d’assegurar que el retorn garanteixi la salut per a tota la comunitat educativa. I açò és impossible, aquí i a la conxinxina.
No es trobaran amb res que no hagin experimentat les escoles infantils, o els centres d’atenció social que van obrir just la normativa ho va permetre. Són les mateixes recomanacions, metres de distància o mascareta, control de temperatura, i preveure sala d’aïllament. Els plans de contingència són més o menys iguals, segons les característiques del centre i ràtio d’assistents.
A partir de setembre tothom es trobarà amb positius, i ens confinaran parcialment, i farem quarantena, i ens recolzarem entre companys i companyes. No n’hi ha d’altre.
El que sí crec, de tot cor, és que no es pot ajornar més el retorn a les escoles. Perquè és a l’aula on es produeix la convivència més social, més educativa, i més emocional. I aquests aprenentatges tan significatius ja s’han convertit en imprescindibles i rellevants. El currículum vital ja no és l’acadèmic.
I si tothom col·labora en fer-ho possible de la millor manera? Sense por i amb una dosi d’il·lusió?
