Es 17 d’agost de 1993, milenars de ciutadans van sortir as carrer per rebre a Ses Majestats, els Reis d’Espanya, a Ciutadella i a Mahó. Es menorquins vam donar una benvinguda de dalt de tot an es monarques, que no van escatimar en estretes de mans i salutacions cordials en agraïment per aquella calorosa rebuda. Després de ser rebuts amb honors de Cap d’Estat per una companyia militar a Ses Moreres, els Reis se van dirigir cap as Teatre Principal de Mahó, per rebre de part des president des Consell insular de Menorca, Joan Huguet, sa Medalla d’Honor i Gratitud de sa màxima institució menorquina. En paraules de D. Juan Carlos, aquella visita reial a Menorca va ser «testimonio de nuestro profundo reconocimiento al pueblo de Menorca».
Quasi trenta anys més tard, Més per Menorca ha mogut cel i terra per intentar que es Consell insular retiràs sa Medalla d’Or an el rei emèrit. Es catalanistes defensen que ses actuacions poc exemplars des monarca emèrit formulades per persones públiques i particulars, com que no han estat desmentides pel Rei ni per sa Casa Reial ni pes Govern d’Espanya, ja són prou motiu com per retirar-li sa màxima condecoració insular. El Rei emèrit no ha estat condemnat per res, però tots sabem que aquí sa presumpció d’innocència només existeix quan mos interessa i amb qui mos interessa.
Si ses actuacions del Rei emèrit són mereixedores de condemna ho decidiran es tribunals de justícia, no ets oportunistes de Més i Podem, ja que per cosa existeix sa divisió de poders a Espanya. Una divisió de poders, per cert, que és sa base de qualsevol Estat de Dret del món, i un des fruits de sa labor de Juan Carlos de Borbón en pro de sa democràcia i sa Nació Espanyola. Amb es seus encerts i es seus errors, es regnat de Juan Carlos I (1975-2014) ha estat s’etapa de major prosperitat econòmica, progrés, drets, llibertats, benestar i pau social de sa història d’Espanya. El Rei Juan Carlos va ser s’hereu directe des poders autoritaris de sa dictadura des general Franco, però va renunciar as mateixos per donar pas a una de ses democràcies occidentals més avançades i pròsperes del món. Sa pregunta és, ¿hagués fet lo mateix Pablo Iglesias com a president d’una república autoritària?
Juan Carlos se va comprometre a ser Rei de tots ets espanyols, i així va ser. Prest se va aconseguir una Espanya sense exiliats, i amb s’aprovació per referèndum de sa Constitució de 1978, després d’unes eleccions lliures on se van poder presentar tots es partits polítics, sa Transició Espanyola va propiciar sa reconciliació entre espanyols.
L’any 1975, s’enterrament d’en Franco va suposar també s’enterrament de ses dues Espanyes i de sa guerra civil per obrir pas a una nova etapa de pau entre espanyols. Quaranta-cinc anys més tard, s’esquerra radical avança implacable amb sa seua voluntat de reescriure sa història i tornar a una Espanya de blaus contra vermells. Aquesta vegada els hi haurà sortit es tir per sa culata a Més i a Podem, que han quedat més tot sols que dos mussols gràcies a que el PSOE ha sabut estar en es seu lloc. Però que ets arbres no mos tapin es bosc: açò no va contra un franquisme que ja no existeix, ni tan sols contra el Rei emèrit. Açò va contra sa Transició i a favor d’un canvi de Règim en es nostro país. Que cap demòcrata se deixi enganar. En defensa de sa democràcia espanyola i de sa Transició, ni una passa enrere.
