Saber fer regals és una habilitat que no domina tothom. Qui té mala pata per fer obsequis, i qui no té opció o predisposició de destinar-hi un notable pressupost (gastar molt ajuda), sol dir que l’important no és el regal en si, sinó el gest, el detall, haver-hi pensat. En part, és així, però no sempre el receptor ho accepta bé, encara que dissimuli.
Francina Armengol va venir dijous a dur un regal als menorquins per haver estat bons al·lots amb la covid-19 respecte a les altres illes. L’embolcall pintava bé: Relaxació de les restriccions. Una regulació a mida que arriba tard, després de mig any de ser injustament tractats igual que la resta. Val a dir, a més, que la flexibilització territorial ja s’havia estrenat abans a Palma, per barris i en sentit invers.
Tot i que s’agraeix el gest, una vegada obert l’atractiu paquetet, el contingut no ha generat precisament explosions d’alegria. No es van sentir petards als balcons ni brindis amb cava. De les tres mesures, una toca la fibra amb l’ampliació de la vida social als geriàtrics. És la part emotiva del detall, la valuosa, la inqüestionable. Però donar més marge a unes quantes terrasses, ara ja fora de temporada, engreixarà més la crítica recurrent de per què els bars van poder obrir primer i no sé quantes altres coses no, que els beneficis reals. I augmentar els aforaments dels mercats ambulants, quan l’estiu ja ha acabat i hi ha quatre turistes pelats per l’Illa, és com el paper de diari que es posa dins la caixa del regal perquè sembli més gros.
Ha estat un regal de compromís, gairebé obligat. Es va a poc a poc, amb cautela, sense arriscar, una prudència que compta amb la comprensió activa de les institucions insulars. Sembla que prest arribaran noves flexibilitzacions. Ara mateix, però, escoltant el poble, tot apunta que, o amb el proper obsequi ens deixen mostrar alguna estona el nas pel carrer i alliberen una mica els fillets de l’ambient castrense que tan bé estan tolerant, o més d’un demanarà si tenen el tiquet per poder-lo anar a canviar.
