Fa dues setmanes, es delegat de la Plataforma per la Llengua a les Illes tornava a pedricar a «Es Diari» contra es menorquins qui estimam i defensam es nostro dialecte. El sr. Solivellas no entén o no vol entendre que sa situació des menorquí, es mallorquí i s’eivissenc a ses Balears és tan o més greu que sa de s’alguerès a Alguer o sa des valencià a sa Comunitat Valenciana. Dues varietats lingüístiques a ses que ell reconeix un status mereixedor d’un estàndard o model lingüístic propi, a diferència des menorquí, a qui li nega tota condició per sa seua preservació. Però abans, anem a aclarir uns conceptes d’interès pes lectors.
Primer de tot, fa com a vessa haver de recordar a Ivan Solivellas que Sa Fundació és una entitat sense ànim de lucre nascuda el 2013 per sa defensa, preservació i dignificació des menorquí, es mallorquí i s’eivissenc. Per un costat, Sa Fundació no té res contra es castellà, sa llengua de molts de menorquins, a sa que vostè se refereix com «un problema». Allà on vostè hi veu un problema, es bilingüisme, sa majoria de ciutadans hi veim una riquesa lingüística. Es problema no és es castellà, ja que no podem obligar a sa gent a rallar en menorquí (encara que a vostè li agradaria obligar a tothom a enraonar el català). Es problema és que ses famílies que sempre havien parlat balear ara se passin a sa llengua castellana, precisament, farts de sa imposició des seu barceloní. Per s’altra, Sa Fundació mai s’ha manifestat sobre qüestions educatives com es TIL o socials com sa imposició per decret des català a sa sanitat pública balear. No digui més mentides que li creixerà es nas.
El sr. Solivellas només pot concebre una llengua catalana estàndard basada en es dialecte barceloní, on es valencià i es balear són subdialectes «de andar por casa», xerrars domèstics o familiars que només se poden emprar en àmbits col·loquials o informals perquè no tenen prou entitat per ser usats en àmbits públics o acadèmics. Res més enfora de sa realitat, basta fer una ullada a s’estàndard composicional de sa llengua espanyola, que compta amb vint-i-dues acadèmies hispanoamericanes que vetlen per sa unió, sa integritat i sa diversitat de s’idioma espanyol arreu del món, i on s’estàndard s’adapta a sa varietat lingüística de cada regió. Encara que el sr. Solivellas no ho vulgui reconèixer, es llibres de text de ses escoles d’Argentina parlen de «vós» i no de tu, que escriuen «sos» en tost d’eres, o que accentuen «amás» en tost d’amas. Clar, no ho vol dir perquè açò equivaldria a que a ses escoles de Menorca s’ensenyàs s’article baleàric o salat o es nostros pronoms (mos veim o vos deim coses) en tost d’ens veiem o us diem coses. I ell, açò, no ho pot encobeir de cap de ses maneres.
A banda de s’estàndard monocèntric com té es català, o s’estàndard composicional des castellà, existeix també una tercera varietat: ets estàndards pluricèntrics o autònoms, que se donen en diasistemes lingüístics parlats a diferents territoris polítics i administratius. Per açò es valencià té una normativa (gramàtica, ortografia i diccionaris!) pròpia diferent a sa catalana, així com s’alguerès compta amb un estàndard regional. I per aquesta mateixa raó ses Balears haurien de tenir un estàndard baleàric que normativitzàs i vetlàs per sa preservació des menorquí, es mallorquí i s’eivissenc.
Lo pitjor de tot, emperò, és que el sr. Solivellas vulgui enganar es menorquins fent-mos creure que es menorquí sobreviurà gràcies a sa imposició des barceloní, i que tota sa culpa des nostros mals la té es castellà. Mos vol fer creure que es dialectes baleàrics sobreviuran perquè s’IEC mos deixa escriure jo som, estimàs o mostatxo. Ho repetirem ses vegades que facin falta: sa majoria de llibres de text de ses escoles de Balears ensenyen jo sóc, estimés i bigoti. Per açò ets al·lots cada vegada rallen pitjor es menorquí i més es català. I per açò és tan necessari un estàndard lingüístic balear.
Ningú defensa s’existència d’un estàndard andalús perquè ets andalussos no tenen consciència lingüística de parlar andalús com a idioma, sinó castellà. En canvi, menorquins, catalans o valencians sí que tenim consciència idiomàtica de parlar menorquí, català o valencià. Açò un filòleg com vostè ho hauria de sebre. No existeixen gramàtiques, ortografies o diccionaris de lengua andaluza, ni intel·lectuals que hagin escrit obres històriques en andaluz. De fet, un andalús, en Nebrija, va ser s’autor de sa primera gramàtica de llengua castellana. En canvi, sí que tenim gramàtiques, ortografies o diccionaris de menorquí, de català o de valencià. D’ençà de s’edat mitja existeixen ses denominacions de menorquí o llengua menorquina, català o llengua catalana, valencià o llengua valenciana amb què mos menorquins, catalans i valencians mos hem referit as nostro idioma comú. Sa denominació d’andaluz o lengua andaluza, senzillament, no ha existit mai.
