És freqüentíssim, massa, que, al tractar de les conseqüències econòmiques de la pandèmia, es tracti el problema com si la covid-19 fes estralls en una formació social sense dinàmica pròpia. És a dir, no s’atén a les característiques socioeconòmiques de la nostra època. Així, i sense voler la cosa, no tant sols s’equiparen i es posen en un mateix sac les grans epidèmies que s’han donat al llarg de la història amb la que vivim sinó que també s’obliden les societats concretes i diferents que ens han precedit i les que encara hi ha perdudes en geografies apartades del planeta. Així, sense distància i ull crític, es dóna per fet i com si fossin el més natural del món les formes d’organització capitalistes d’avui dia.
Contemplada amb perspectiva freda la història de la humanitat, està clar que l’home és contradictori i inquiet per naturalesa i que si ha sobreviscut és per la seva capacitat de fer front als embats naturals gràcies a la cooperació de grup, que també esdevé explotació d’uns pels altres. Ara bé, hi ha hagut formacions socials més perennes i estables que altres. Mentre unes han durant mil·lenis, altres segles o dècades.
La formació socioeconòmica nostra, la del capitalisme, va tenir un part llarg i incert de tres o quatre segles (del segle XV-XVI al XVIII) i s’ha desenvolupat amb un alt grau de capacitat d’adaptació des la seva infantesa en la primera revolució industrial. Comú denominador, però, dels seus dos segles de vida adolescent i adulta ha estat, com han assenyalat Giovanni Arrighi i Wolfgang Streeck, la seva profunda inestabilitat, la qual ha generat greus ensurts.
Sí, la recerca de beneficis sobre beneficis genera inestabilitat i és dins d’aquest marc que hem de situar la pandèmia. Ja en la dècada de 1840 els anglesos es van adonar que els petits comerciants, botiguers, menestrals i pagesos s’enfonsaven gradualment en el proletariat perquè el seu petit estalvi no era suficient per l’escala en la que es desenvolupava la gran indústria. Per augmentar la rendibilitat, el capital
permanentment juga amb la baixada de costos per la via de l’automatització, eliminant força de treball, i per la reducció de salaris.
Ja uns mesos abans de la pandèmia ja vèiem que els petits comerços menorquins estaven en perill perquè no podien competir amb les plataformes online tipus Amazon. Ara justament la covid-19 és el revulsiu perquè les grans empreses globalitzades donin un nou pas de rosca deixant a la cuneta a milers de petites empreses i autònoms que sobreviuen només amb petits marges de benefici i amb grans deutes a les seves espatlles.
El confinament està brindant l’oportunitat perquè la gran empresa elimini una part de la seva força laboral per reemplaçar-la per ordinadors i teletreball. Açò ja està provocant una major concentració d’empreses. Abans de la pandèmia ja hi havia pronòstics que l’automatització podria destruir uns 53 milions de llocs de feina només a Europa, amb una pèrdua equivalent a un 20% de la força de treball d’avui. Però, com deia, no és nou en la història del capitalisme.
La reducció de la jornada laboral a Europa és evident que s’ha donat. Però no pensem pas que hagi estat per la mecanització sinó per les lluites sindicals i de classe per millorar les condicions de feina, la reducció de la jornada de treball i per una legislació laboral més justa. Recordem la gran vaga de la Canadenca de Barcelona del 1919 per aconseguir la jornada de 8 hores.
I és justament la compra dels sindicats pels poders dels darrers trenta anys i la rentada de cervell que ha efectuat el neoliberalisme als treballadors el que explica la poca reducció de la jornada laboral que s’ha donat, tot malgrat la introducció de l’automatització.
Plantejar els greus problemes socioeconòmics que genera la gran malaltia sense atendre els continuats passos de rosca del capitalisme i oblidant que històricament han estat i poden estar supeditats a la contestació social, és no tenir una visió ample del problema.
