Un local comercial de l’Avinguda Josep M. Quadrado de Maó acumula fulles seques des de fa anys. És la seva particular tardor, una temporada baixa d’inici remot i final incert. En pocs metres n’hi ha una dotzena en idèntica situació. Els vidres, un dia invisibles per no entorpir l’exhibició del producte, són opacs per la pols o els recursos per tapar la decadència. Diria que alguns estan per estrenar. Entre els que van acollir fracassos, n’hi ha que conserven deslluïdes senyes d’identitat del seu passat. Al terra alguna carta, qui sap, tal vegada amb algun extracte bancari luctuós.
El més curiós, però, és que a quatre passes literals d’aquest peculiar centre comercial urbà en coma s’acaben de construir quatre nous locals comercials. El sacrament de l’oferta i la demanda salta pels aires. Més i més metres cúbics d’aire encapsulats en ciment en planta baixa al costat d’on n’hi ha de sobres. No sé què és, però aquí alguna cosa no quadra. Resulta difícil d’entendre sense desxifrar enrevessats condicionants urbanístics i encriptats plans d’inversió.
Els locals tancats no són res nou d’enguany. És estructural. Ve d’enfora. La covid ho amplifica. La ciutat assumeix els canvis socials d’una forma lenta. Sempre arriba tard. El formigó és rígid, la normativa urbanística també. Els polígons van treure les indústries dels nuclis urbans, però al mateix temps van acollir súpers i grans botigues que han deixat buits els locals que van alliberar les indústries. Alguns ja han renunciat a ser-ho, si han pogut. Si no canvia el model de creixement urbà, els solars on ara els habitables més alts són els cotxes que aparquen al seu voltant acolliran algun dia edificis amb més locals que correran el seriós risc d’acumular tardors eternes, fulles, cartes i rètols deslluïts. Sense més funció que sostenir pisos. No només hi perd el propietari. La ciutat empobreix, s’embruta, amb cada aparador tèrbol on l’únic que s’ofereix és el local. I són moltíssims. En seguim construint i autoritzant?
