No tots els incendis cremen coses materials. També es poden incinerar savieses que han requerit moltes generacions. En el darrer mig segle, el model basat en el petroli ha arrambat amb la major part de varietats locals de plantes cultivades que estaven altament adaptades a les inclemències del temps. Actualment, es reviu un interès per a recuperar aquesta natura culturitzada.
Deia Heràclit que a la natura li agrada amagar-se. Certament, els cicles naturals solen ser una combinació d’explosions de vida amb moments de molta quietud. L’evolució és la que ha permès que cada espècie adopti un període diferent.
La vinya, que s’està estenent de nou per terres menorquines, comença ara la seva etapa de recolliment. Una vegada tret el rem, les fulles agafen colors tardorencs, del verd a l’ocre o al vermell. Després cauen i les parres semblen mortes fins que, a la primavera, tornaran a brollar i sortiran de l’amagatall que potser volia transmetre el filòsof.
En canvi els camps de pastura, secs i abatuts durant l’estiu, adornats de cards i visitats per llagosts, aplaudeixen la pluja i muden cap a colors de vida sucosa, amb herbes tendres i erugues gruixades que aprofiten per ben alimentar-se abans de fer el seu pas cap a grossos papallons nocturns.
Un clàssic de les terres mediterrànies, que ens acompanya des del Neolític, és el blat. Va viatjar a les esquenes dels sapiens que s’anaven estenent per Europa i el venim observant des de fa milers d’anys. A cada collita s’estudiaven les zones que havien prosperat millor, fos per resistència a la sequera o per sobreviure a un any massa humit. Fos per resiliència davant alguna plaga o per conviure bé amb diferents tipus de sòl.
Així es van anar seleccionant les varietats, que amb el pas dels anys i la repetició d’experiències, acabarien configurant llavors que ja rebien adjectius diferents. Blat xeixa, canya-blava, mort, barba, molla... Cadascuna tenia virtuts i defectes, però es disposava d’una gamma ampla on escollir.
Als anys seixanta van començar a arribar i a promocionar-se altres varietats molt més productives. Venien amb la mecanització del camp, els adobs químics i la informació per a gestionar-ho. Les tanques van anar acollint unes noves espigues que, efectivament, eren molt generoses en producció, sempre que -i aquest és el condicionant que estava en lletra petita- es trobessin en condicions òptimes.
Aquests condicions tenien el preu d’inversió inicial i d’hores de dedicació. Si s’aconseguien unes circumstàncies bones, la collita era molt alta. Però si havia de créixer en situacions un poc complicades, la producció baixava molt. Aquesta incertesa, sumada a l’interès de generar nous productes amb valor afegit, ha retornat l’interès cap a les llavors antigues.
Moltes ja s’havien perdut, per l’incendi cultural que dèiem al principi. Però les que queden, ofereixen uns resultats més estables, sense les grans oscil·lacions de les varietats productives. Tenen el valor cultural de la selecció ancestral i, generalment, són molt més saludables que les de creixement més ràpid. S’estan recuperant blats, tomàtics, melons i molts altres. S’innova aprofitant i recuperant el coneixement que es va decantar per la moda de fa unes dècades.
Quan s’aprèn a descobrir la natura amagada que citava el pensador presocràtic, es comprenen millor les relacions perjudicials o beneficioses que hi ha entre la vida que envolta els camps cultivats. Les formigues, per exemple, que constitueixen la biomassa animal més abundant del planeta, ajuden a la infiltració de l’aigua a la terra amb les infinites galeries que van construint.
Els cucs de terra, que actuen com a mecanismes per generar humus fàcilment aprofitable per les plantes, no conviuen bé amb els adobs químics, amb la qual cosa perdem uns ajudants que no cobren i els substituïm per uns materials que hem de comprar. I encara més important és tractar bé la fauna que no veim, la microfauna, que és la més abundant i la responsable de la major part de les connexions vives del sòl fèrtil.
La combinació de crisi climàtica i crisi econòmica, ens situa en la necessitat de definir els escenaris on volem arribar. Cada any superam els registres històrics de temperatura i sabem que les condicions anteriors no tornaran. Amb la crisi mundial de la pandèmia, també moltes dinàmiques econòmiques hauran canviat definitivament. És l’hora idò de pensar bé què volem aconseguir, de descriure això que en planificació s’anomena la visió.
Que haurà de ser il·lusionant, factible i adaptada a la nova realitat. I la natura no hi podrà quedar amagada.
