Prest, tancarem un any marcat en vermell per la covid-19. Octubre i novembre són mesos d’angoixa, d’increments exponencials en la llista d’afectats, i -diàriament- esperem aquell número que pot constatar un empitjorament de la situació en els hospitals. També evidenciem que els recursos mèdics extres que se li han pogut assignar són insuficients, i que les UVAC desenvolupen la seva feina amb èxit, però a costa de la pèrdua d’atenció en d’altres àmbits de la sanitat pública. I tenim por de la paraula clau: confinament.
Trobar-se tancat de nou, aïllat per tenir contacte amb qualcú que ha donat positiu, no es viu de la mateixa manera que el passat mes de març. La crisi econòmica pesa molt més, i la necessitat de compartir, de socialitzar, es fa imprescindible.
El nou Nadal limitarà la mobilitat, el número de persones a l’interior de les cases, es suspendran els esdeveniments multitudinaris, intensificarà les mesures de control d’aforament als comerços, mercats i activitats d’oci... i promourà el màxim respecte sanitari. Molts, ja han decidit que serà el més trist dels que en tinguem record fins ara. D’altres, posaran la crítica en qualsevol actitud.
Com a Maó, que tornaran les llumetes al carrer, i que en contra de l’opinió d’uns quants, enguany es faran més necessàries que mai. Potser, per embolicar els dies de la mateixa il·lusió que quan compartíem aquella taula que s’havia d’estirar i duplicar, perquè presumíem de ser molts.
