El savi gastronòmic Pep Pelfort té una dita que em fa molta gràcia i que diu que de receptes d’oliaigo, n’hi ha tantes com menorquins al món, però com a mínim, totes coincideixen en el fet que no s’ha de deixar bullir. Amb les vacunes de la covid-19 no sé si passa com amb les receptes, però anem pel mateix camí perquè cada país fa sa seva guerra. Els xinesos ja s’estan administrant la seva i d’altres països com els Emirats Àrabs, també han començat a subministrar-la. Els americans m’imagino que preferiran emprar la dels laboratoris de la viagra i els europeus, com que som més assenyats, una que ens vindrà d’Oxford amb totes les garanties com a regal del dia de Reis.
Abans que tot això passi, el gran debat d’aquests dies és on acabarem passant el Nadal, si allò de cada ovella al seu corral serà veritat o més aviat, tu ca teva, jo a ca meva i Déu per tot. Realment els humans no sabem estar mai contents i ja es veu que el camí de la felicitat és un invent comercial perquè tota la vida queixant-nos de la vessa del sopar de Nadal amb el cunyat pesat assegut al costat i enguany, que podem fer una selecció natural sense ferir sensibilitats, no semblem contents. L’única cosa que em sap greu de tot plegat és que bones persones com en Pere Melis, no hi podran ser perquè han marxat abans d’hora i els menorquins estarem orfes d’un periodista que tenia bon cor i un finíssim sentit de l’humor. La conclusió a la qual arribaríem amb ell és que per anar ben vacunats hauríem de reclamar que ens injectin oliaigo, això sí, que no hagi bullit. Vola alt, estimat.
