Conten alguns entesos que la nostra és una societat plena de frustracions, perquè hem creat un model de consum que sempre seguit ens genera necessitats que, quan són ateses, no ens omplen de la manera que esperàvem. Davant aquest problema, se sap que hi ha gestions de l’entorn que poden ajudar a pal·liar els sentiments negatius que ho acaben impregnant tot. Una d’aquestes propostes són les anomenades ciutats de 15 minuts.
Per moltes hores que tengui el dia, no ens podem acabar les ofertes de felicitat que ens arriben des de tots els costats. Un vehicle nou que ens farà poderosos, un vestit que ens convertirà en el centre de les mirades, un mòbil que es connectarà amb el món ideal, una colònia que ens transformarà en irresistibles, un rellotge que ens donarà personalitat triomfadora... i al final res. Amb unes hores o uns dies d’estrenar-ho, la felicitat es dilueix i començam a pensar en una altra adquisició.
A base d’anys d’aquesta dinàmica, es veu que hi ha generacions que es crien en un desengany constant. La qual cosa és interessant per al malaltís sistema econòmic actual -una persona feliç consumeix molt manco- però és fatal per a fer front a les necessitats reals que tenim com a societat. La gent desanimada perd l’esperança de bons resultats, no s’entrena en la gestió dels fracassos i tendeix a no associar-se amb d’altres per dur endavant iniciatives engrescadores.
Potser d’aquí surten també alguns casos de persones que necessiten ser el centre del protagonisme, un més dels símptomes habituals derivats de les frustracions acumulades i no resoltes. Afectats per la deficiència d’autoestima, hi ha qui crema les naus enmig del mar amb tal de fer-se visible i afegeix dificultats que suren com els plàstics que ofeguen la vida marina.
Es troben sistemes per treballar la sortida d’aquest embull, que no passen necessàriament per renunciar als plaers de la vida, sinó ben al contrari. Ens podem regalar noves maneres de fer, donar-nos el gust de sortir del solc i de veure la vida fora de la caverna. Alguns ho llegeixen com haver de fer sacrificis, però ho tenen mal entès, perquè és com fer-se un dels millors obsequis.
És probable que l’elevat acord social que existeix a Menorca sobre el model territorial, tengui a veure amb la facilitat que aquest tros de món ofereix per a descobrir un paisatge privilegiat a ritme lent. Qui ha conegut la platja de Trebalúger o del Pilar després d’una caminada, sap íntimament que són tresors a conservar. Qui ha vist els ocells que venen a menjar i beure al pati o al balcó, s’enamora de la natura.
Qui ha tastat el sabor i la càrrega nutritiva dels aliments de l’agricultura sostenible, toca el cel amb el paladar. Qui ha cantat a la menorquina, amb mescla de passió, rialla i emoció, sap què vol dir cantar-li a la vida. Qui ha jugat sota el mar amb un pop sense caçar-lo, entén la intel·ligència animal.
Idò en aquesta mateixa línia de pensament, hi ha experts que treballen en el disseny de les ciutats, per tal que també la vida urbana mantengui al·licients positius i no només anomia, renou i fum. Una de les bases de les anomenades ciutats de 15 minuts, és planificar la zona urbana procurant que tothom tengui a prop els serveis essencials quotidians: botigues d’alimentació, parcs infantils, centre escolar, oficines administratives, zones verdes, centres culturals, etc.
És clau la ubicació dels equipaments públics i saber incentivar els usos privats per tal de dotar el nucli d’uns serveis que estiguin a l’abast caminant un quart d’hora. Es tracta d’una filosofia que s’està implantant a ciutats importants i que implica, entre d’altres, apostar per recuperar i posar en ús comunitari edificis emblemàtics abans que fer noves construccions a la perifèria.
Amb serveis de proximitat i dissenys urbans intel·ligents, s’acaba descobrint el plaer d’anar a peu. La qualitat de vida que es guanya en un nucli pacificat està sobradament demostrat a molts indrets. Però cal gestionar la por al fracàs del nou model i les veus que s’hi oposen com si segueixin un manual prèviament escrit.
Diuen que els joves que pugen ja no veuen el cotxe com una projecció de la seva personalitat. Que vénen conscienciats de molts reptes ambientals i que creuen, cada vegada més, en les accions col·lectives que busquen solucionar problemes. Tant de bo sigui així. No cal fer el canvi en 15 minuts, però no ens hi podem estar 15 anys.
