L’estratègia de vacunació de la covid-19, des del meu punt de vista, s’ha avaluat correctament, prioritzant primer els residents i personal de centres de persones majors, després els sanitaris de primera línia i en tercera posició les persones amb discapacitat amb grau de dependència.
Aquests dies hem escoltat nombrosos especialistes, mèdics, epidemiòlegs, fins i tot dels xerrameques que ho saben tot, valorant l’obligatorietat de qualsevol vacunació. La resposta, massa vegades depèn més dels missatges que es transmeten a la població i de la difusió que se’n fa a les xarxes que d’una acurada valoració. Sembla que un cop exposats els inconvenients i els avantatges, la població hauria de ser suficientment intel·ligent i madura per a apreciar el subministrament de la dosi. Em sorprèn que hi hagi un alt grup de professionals, de l’àmbit soci-sanitari en residències i dispositius d’habitatges, que no han signat el consentiment i –per tant- no s’han vacunat. Les contraindicacions, conegudes avui dia, no semblen majors que qualsevol autorització que es signa abans d’entrar a quiròfan, qualcunes amb un alt nivell de risc.
S’hauria d’apreciar l’ètica i la responsabilitat social? La Constitució, els pot arribar a obligar? Se’ls restringirà, per exemple, viatjar?
Assegurada l’arribada de més vacunes de Pfizer, i amb posterioritat les de Moderna, el ritme de vacunació es podria accelerar.
El risc, valoreu-ho bé, és no posar-se-la.
