Joan F. López Casasnovas28/01/21 0:00
TW

Durant la primera onada de la pandèmia una sèrie televisiva em va enganxar com cap no ho havia fet abans (sinó «Joc de Trons»). Es diu «Babylon Berlin» i per davall dels avatars i intrigues habituals en aquest gènere, es pot observar el marc històric que va de la desfeta alemanya sortida de la Primera Guerra Mundial i el moviment obrer en la República de Weimar a l’ascens del nacionalsocialisme. La miopia de l’esquerra socialdemòcrata avui figura ja als manuals d’Història. L’SPD donant suport incondicional al govern del liberal Stresemann pensava que afavoria l’única alternativa a un govern de les dretes antirepublicanes, però era cec a les maniobres de l’oligarquia financera i industrial, que havia optat per donar suport al nazisme. Consideraven els poders fàctics que Hitler al poder ‘netejaria la púrria sindicalcomunista’ i, feta la feina bruta, tornaria un govern de seny amb república o sense. No cal dir que l’error fou majúscul, tràgic. Ve a compte aquesta mirada enrere per observar el nostre present amb no poca preocupació. A l’Estat espanyol l’elit del poder (IBEX 35 i vella oligarquia) ha resultat intocable, tant amb governs de dreta amb pedigrí com en altres sense, ni que es diguin molt progressistes.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Els torsimanys de la realpolitik s’alineen al bloc autoanomenat constitucional, que defensa a ultrança la monarquia com a clau de volta de tot un edifici institucional podrit d’aluminosi però intocable. Si és irreformable, doncs, ja caurà. O no. L’actual ministra dels exèrcits sortia al pas dels qui demanen al Congrés investigar els tripijocs de l’Emèrit amb una excusa, que, ben mirat, pot sonar com un real insult a la ciutadania: «Eso no es lo que interesa a los españoles». I possiblement l’encerti la senyora Robles. Que el rei emèrit hagi esdevingut un presumpte delinqüent (‘presumpte’ perquè no hi ha manera que els jutges espanyols l’empaperin) sembla no estar entre les preocupacions principals de la gent. Amb la salut quebrantada, la crisi desbocada de l’economia, ¿qui es pot enderiar perquè una testa coronada hagi estafat a tothom (Hacienda somos todos)?, qui pot pensar que la democràcia espanyola està sota mínims?

Fora la miopia dels de la «realpolitik», convé no perdre de vista que lluitar per la sobirania nacional, la democràcia, i posar-la al servei de les persones és imprescindible per poder decidir quina direcció volem donar a l’economia i a la nostra societat. Segurament, açò és anar contra l’oligarquia i el sistema que la sosté.