Quan es contempla la natura, és més fàcil veure formes barroques que línies rectes. Tant si ens referim a paisatges a l’engròs com a detalls que requereixen una atenció més concreta, veurem que la immensa majoria de formes són molt creatives, sinuoses. Potser ens trobem en un bon moment com a societat per a replantejar-nos si cal recrear els esquemes tan quadriculats que han pautat el nostre funcionament col·lectiu.
La idea de la línia recta ens sembla suggerent, perquè permet que la imaginació i la mà humana generin un món diferent, fet d’angles perfectes, amb perfils que mantenen una inclinació exactament gradual, amb projeccions que aguanten la regularitat fins l’infinit.
Al món natural, aquesta casta de línies no abunden. Els que vivim vora el mar, tenim l’horitzó on s’ajunten els dos blaus que, malgrat no ser exactament recte, ens ho sembla. Podem veure també l’espectacle de les retxes dels rajos de llum que emet l’astre principal quan s’amaga per ponent i dispersa la seva luminescència als voltants.
De vegades, es troben alguns estrats que han romàs perfectament equilibrats malgrat els milions d’anys i les pressions tectòniques que els han fet sorgir a la superfície des d’aquella original posició al fons del mar, on reberen llims de diferents èpoques i, amb aquest ritme geològic que els humans no acabam d’assimilar, es van anar petrificant.
Però el terreny general està esquitxat de clots i bonys, d’afloraments, de costers, de petits carreranys o de grans depressions. I tota la part viva, des dels increïbles líquens fins els arbres més frondosos, agafen formes de caprici, sorprenents sense límits per a l’ull encuriosit.
També la mà humana tradicional ha anat incorporant elements variats, generalment molt adaptats als requeriments de cada terreny. Aljubs per a recollir aigua vora zones de roca, encadenats per a retenir la terra fèrtil i buscar-li estabilitat, camins que serpentegen per a buscar el millor itinerari.
I per tot arreu, aquesta meravella alçada amb materials de l’entorn, que permet fer-se i tornar-se a fer malgrat passin dotzenes de generacions, sense generar cap residu. Un món de forats i encletxes dissenyades amb l’únic reforç de la gravetat, que és llar d’innombrables animalons, que permet controlar el bestiar i frenar el vent, que aporta paisatge i molta vida. Milions de pedres posades una a una per a fer una xarxa difícil d’imaginar a priori.
Un món, al cap i a la fi, ben diferent del que s’ha anat creant des que la nostra espècie va aprendre a usar la força del petroli per a canviar l’entorn. Des de llavors hi ha una batalla, de vegades evident i de vegades soterrada, per a fer més uniforme l’espai que gestionam, per a tendir a les figures perfectes de la geometria imaginada, per a dissenyar línies que, en tost d’adaptar-se al territori, incorporen implícitament que el territori s’ha d’adaptar a la línia.
Per això es fan molls de formigó que uniformitzen la costa o es fumiguen conreus perquè només hi surti una única espècie de planta. Per això es van promoure camps de golf pensats per climes nòrdics i s’ha confós durant anys la posidònia amb la brutícia.
Algunes tendències que s’entreveuen, semblen fer tremolar les línies perfectes. El cilindre de la xemeneia del la central tèrmica està en entredit per una societat que s’atreveix a treure el cap fora de la quadrícula i demana energies renovables, que esperem que sapiguem gestionar millor.
Els revolts que ofereix el Camí de Cavalls resulten més atractius per a l’economia que les carreteres desdoblades. L’observació de la fauna de les reserves marines genera bastants més ingressos que la pesca dels grans peixos per al seu consum. La tramitació de la Menorca talaiòtica com a patrimoni de la humanitat anima moltes més expectatives que usar les grans pedres per omplir clots i fer calç com en els anys seixanta.
Gestionar els terrenys amb subsoladors que ajudin a distribuir i infiltrar l’aigua de pluja de manera més intel·ligent en els camps menorquins, dibuixa noves línies ondulades sobre el territori i pot fer cada vegada menys necessàries les brutals intervencions d’excavadores dins els torrents, que tanmateix van orientades a descarregar ràpidament l’aigua dolça cap el mar.
Ningú sap com arrancarà la societat després de la pandèmia, però hi ha oportunitats per generar economies més diverses, per sortir de la línia recta dibuixada als despatxos i per imaginar activitats que ajudin el món en tost d’exprimir-lo. Cal posar-se en marxa, no esperar que tot arribi des de dalt.
