Els estudis diuen que -sobretot- són els homes majors de 65 anys els qui més remuguen per sentir-se sols, i amb un nivell d’estudis baix. D’aquesta situació, la pandèmia ens ha mostrat les conseqüències més negatives, com la falta de relacions familiars i d’amistats ha provocat un ressentiment emocional de primera magnitud. Na Maria, protagonista de la saviesa dels anys, em deia que -fins i tot- rodejada de benestar a la residència, s’havia sentit exclosa de la societat, tancada amb ella mateixa.
Analitzar la soledat no és fàcil, perquè es tracta d’un fenomen complex. Na Maria m’ha obligat a explorar, i a l’Institut Nacional d’Estadística he trobat que a Espanya una quarta part de la població viu en llars unipersonals (el 25,4 per cent), però només un 2,2 per cent d’aquestes persones pensen que no tenen a ningú amb qui rallar, i el 3,1 per cent que no pot demanar ajuda a ningú. M’ha fet pensar que no és el mateix estar sol, que aïllat.
En resum, que la cara més visible de la soledat no és tant no tenir companyia, sinó percebre que no es disposa d’un entorn al qual poder recórrer en cas de necessitat.
Li he explicat tot açò a na Maria, perquè la part més preocupant és que a partir dels 65 anys, i fins els 79, la majoria es troba sense quasi activitat social, i totalment allunyats de la xarxa d’amics.
Na Maria i jo volem que retorni prest l’acció als Clubs de Jubilats i Centres de Persones Majors, per favor, perquè -amb covid o no- se’ns moriran de pena.
