Seaspiracy

Sacsejada de les fortes la que provoca el documental Seaspiracy que he pogut veure aquests dies a la plataforma Netflix. Noranta minuts intensos d’imatges i dades sobre els reptes del medi marí i l’impacte del consum humà i la pesca. La gran conclusió sembla que sigui que hem d’evitar menjar peix pel bé del planeta i per la nostra salut, un posicionament radical, tot i constatar que les coses no s’estan fent bé. El treball posa en quarantena el paper d’algunes de les ONG que s’encarreguen de certificar unes bones pràctiques que realment no existeixen així com també qüestiona l’abús de la paraula sostenibilitat, massa vegades emprada avui dia i que en el cas de la pesca sostenible, acaba expressant una paraula buida de contingut si no un eslogan gairebé de màrqueting. Però el que crida realment l’atenció és que arriba a desmuntar tota la teoria de que el mar de plàstics de bastonets de les orelles, ampolles i demés residus que acaben a l’aigua per desídia nostra, siguin els grans culpables del gran problema ambiental que fa desaparèixer espècies aquàtiques o que provoca que els peixos acabin amb microplàstics als intestins. Tot aquest plàstic fa mal i està bé prohibir-ne l’ús però les veritables causes de tot el mal no són altres que les grans xarxes de pesca que s’empren a la captura per arrossegament i que al ser precisament de plàstic, es van desfilant, generant el veritable problema de tot plegat. Qüestiona doncs el sector pesquer com a gran culpable del desastre i fins i tot parla d’amagar la realitat per interès econòmic. Tampoc surt ben parada l’aqüicultura com a pràctica perjudicial o per exemple, la cria de salmons a Escòcia. El documental planteja interrogants que caldrà respondre el més aviat possible.