El passat cap de setmana vaig gaudir de dues activitats ben diferents, i molt inspiradores. La primera, «La llegenda d’Oriol», un curtmetratge amb finalitats benèfiques que narra la història d’un nen amb càncer que s’enfronta a la malaltia amb el suport de la seva mare, i la creença en el seu personatge de ficció favorit, El Zorro. Una trama que també enllaça amb la realitat de dos homes que viuen al carrer. Oh, la il·lusió, com pot canviar les coses!
La segona, la xerrada amb Manuela Carmena, i el seu missatge positiu per encarar l’actualitat, l’embolic de les institucions, o les pròpies lleis que provoquen el constant desencís ciutadà. Ni s’enfada amb la política del llenguatge xavacà, ni vol col·laborar amb les formes que troba impròpies de la democràcia. Senzillament, aposta per un món millor, on les aportacions neixin del diàleg i del consens.
Em va recordar una companya de feina, que quan li present qualque interrogant envers com millorar una situació, s’aventura a respondre: «ho podríem demanar als joves».
Sembla que l’única manera de sortir de l’embut de la desafecció política serà comptar amb la ciutadania, i -certament- la joventut podria tenir un protagonisme propi i actiu en la presa de decisions. Els joves informats i preparats tenen un munt de coses a dir, i crearan societats més fortes.
Canviem les coses, per millorar-les. Però que no ens vinguin dades per damunt, sinó que es baratin amb i per a les persones.
