A un acudit d’Eugenio: un senderista cau per un barranc, però aconsegueix agafar-se d’una branca. Desesperat, comença a cridar si hi ha algú per ajudar-lo. De sobte, la veu greu i solemne d’una divinitat el convida a amollar-se, ja que quan estigui a punt de tocar el terra, diu la veu, 40.000 poderoses criatures alades el salvaran. El senderista respon: «Gràcies, però, hi ha algú més?».
Quan només quedaven un parell de dies per acabar amb el toc de queda a Balears i establir uns límits a les reunions que ja permetien fer barbacoes amb els cosins, el Tribunal Suprem va anul·lar dijous aquestes mesures perquè va considerar que només la prudència no justifica mantenir-les. Curiós, quan la prudència és el que practiquen amb civisme, esforç i sacrifici molts ciutadans des de fa més d’un any. Així, per uns dies, el Suprem desacredita durament un Govern d’esquerres, a l’autoritat sanitària en plena pandèmia, al·ludint a les xifres sanitàries actuals. No valora errors passats en contextos similars ni que si s’actua amb prudència és, bé o malament, només per tenir un estiu amb relativa alegria social i econòmica.
Més justificat i prudent considera el Suprem el compliment íntegre de les exagerades condemnes als dirigents independentistes catalans. La sala informa en contra dels indults amb arguments de càrrega ideològica important, un atac a l’engròs a tot l’independentisme («enganyosa mobilització d’una ciutadania», diu)i una coincidència evident amb la posició de la dreta inflamada. S’hi oposa i, a més, s’hi recrea.
La justícia és el darrer recurs, la xarxa de seguretat davant situacions difícils, greuges i disputes. Les decisions judicials s’han de respectar, però s’hi pot discrepar. No passa res. El que sí resulta preocupant és la sensació que algunes institucions judicials, quan fiquen el nas en qüestions clarament polítiques, sempre s’inclinen cap a la mateixa banda i només envien les seves poderoses criatures alades a determinats senderistes. Els altres queden penjats i cridant sense resposta.
