Tots coneixem algun mestre de l’estalvi. Viatja per quatre peces amb matinades brutals i rancis hotels remots, regateja, és el darrer a pagar ronda per si no li arriba i demana diferents pressupostos per tallar-se els cabells. Hi ha qui només li sap greu gastar en certes coses: mataria per evitar una comissió del banc i mai aparca en zona blava, però omple el dipòsit (ara a preu de gasoil verge extra) per cobrir trajectes ridículs, demana bossa al súper o berena fora de casa. Cadascú que faci el que li doni la gana. Tot depèn de necessitats, gustos i vessa per a segons què.
Ara tenim el preu l’electricitat per franges horàries. A aquests garrepes els fa perdre la son. Literalment. Després de la pallissa a xarxes i mitjans, i amb el quilowatt disparat, més de tres s’angoixaran davant l’opció de fer un perol as forn hora per hora i augmentaran la ingesta de gaspatxo. A més, per a ells, no consumar un estalvi del qual tothom xerra és una deshonra. Si algú diu que carrega el mòbil al migdia queda com un idiota o un ostentós.
N’hi ha per tant, per tant renou mediàtic i de centrifugats? Segons l’OCU, fent-ho tot bé, es poden estalviar uns 580 euros l’any. Una pasta, però són 1,5 euros al dia (el cafè al bar), inclou la prescindible assecadora i un 40 per cent depèn del termos. Ha fet fortuna el tema de la molesta rentadora nocturna, quan, amb quatre bugades per setmana, l’esforç pot reportar 42 euros anuals. Ni un euro a la setmana. Fer els macarrons a les sis del matí estalvia uns vint cèntims per dinar. És el preu de planxar l’orella en tost de les camises. Que cadascú valori.
Ja necessitam un esforç titànic per desxifrar la factura; assessors externs i dos màsters d’enginyeria per entendre per què varia el preu; i no poques hores de feina per pagar la clotellada que indigna a jornada sencera. Ara hi hem d’afegir una anàlisi contínua i detallada per saber si ens compensa financerament, en funció de les circumstàncies de cada casa, alterar determinats bioritmes d’intendència domèstica. Quina vessa fa tot darrerament.
