M’agrada recordar aquella frase que diu que cada dia, el sol surt per a tothom quan ens sentim decebuts com a societat al comprovar que no para de créixer el botellot com a fenomen pervers d’oci entre els més joves. Especialment hi penso perquè també hi ha una gran part d’ells que ens fan sentir orgullosos pels resultats obtinguts després dels exàmens de selectivitat en un dels cursos escolars que probablement, més difícil ho hauran tingut per estudiar.
Son els mateixos nois i noies, son la mateixa gent jove (pa tou, em deien a casa) que ara ens fa posar les mans al cap, sense oblidar per altra banda que els fills repeteixen el que aprenen dels pares, com li van etzibar una vegada al President Pujol quan sortia de donar una conferència.
Algun dia tots hem tingut 16 anys i podríem revisar la nostra cartilla per saber com aprofitàvem llavors la nostra vida però també és veritat que el món ha canviat tant, que davant la perspectiva que podem allargar la vida fins als cent anys (sobretot allargar la vellesa), fins als 30 l’ésser humà li pot semblar que davant seu hi té l’eternitat. Ho reflexionava fa uns dies el filòsof Pascal Bruckner en una entrevista sobre l’actitud davant l’envelliment. És quan s’arriba als 50 quan la brevetat de la vida es fa palesa i quan realment comença i per això, afirmava Bruckner, l’estatus de sènior fa que moltes persones tornin de cop a l’adolescència després de la jubilació.
Què queda per fer quan creus que ho has vist tot, quan ho has viscut tot, es preguntava. Doncs la resposta era molt clara, començar de nou i deixar enrere aquesta adoració per la joventut que és la gran malaltia de les societats envellides.
