Alguna part de raó hem de donar als joves confinats a un hotel de Palma. L’experiència d’un hotel es queda en molt menor si li treus les punyetetes del lavabo i els bufets que conviden a berenar molt per damunt de les nostres possibilitats, amb ous remenats, carn diversa, pastes amb panses i altres coses que, a ca teva, ni en diumenge. Si tampoc pots fer ús d’espais comuns com el gimnàs, la piscina o simplement els sofàs del hall, doncs ja me diran.
Els hotels tenen, per aquestes coses, un cert encant, màgia. Sovint són sinònim de vacances, de parèntesi, d’alliberació de les tasques domèstiques. «Hotel, dulce, hotel», canta Sabina. Moltes pel·lícules passen en hotels. Quan a l’hotel-covid d’Arenal d’en Castell hi havia una sola persona, jo pensava en «El resplandor». Aquest refugi ha passat a ser, com tot a l’Illa després de Sant Joan, una paranoia hiperbòlica, tipus «Four rooms».
L’episodi de Palma m’ha evocat el film «Hotel Transylvania». És infantil, amb personatges extravagants junts de vacances, criatures amants de la nit que no volen saber res de la humanitat en el seu conjunt. Empreses-vampirs de la imprudència, frankensteins judicials que embasten lleis sense la més mínima coherència mèdica i fan molta por, i pares que apareixen convertits en llops després d’haver actuat com a homes invisibles. Una diferència és que, a la pel·lícula, Dràcula s’ocupa de veritat d’educar la seva filla. Una altra, que la pel·lícula en el fons no és terrorífica.
No he tastat el confinament. Però després d’aquests dies de llegir i escoltar tantes monstruositats sobre aquest assumpte, igual acceptaria alguna proposta d’aïllament hoteler voluntari. Lluny del que encara queda de civilització, fins i tot a un establiment sense capell de dutxa ni xurros per berenar. Me conformaria amb el precari Hotel Marigold, més que res per no acabar volant sobre el niu del cucut o al sanatori de «La muntanya màgica».
