Sorprèn que a un país en què cinc de cada set persones no saben calcular un percentatge amb una mínima garantia d’èxit ni tenen massa clar quan es posa «si no» o «sinó», aparegui de sobte, per generació gairebé espontània, un exèrcit d’experts domèstics en salut amb capacitat suficient per discernir, sense pas previ per cap facultat, quines són les millors vacunes, els riscos comporten, en quin grau eviten els contagis, la seva composició i els efectes a llarg termini de l’ARN missatger, nom que fa dos anys tots ells associarien a una competència de Seur.
Aquest interès per la ciència i la salut és conjuntural, transitori, una eina per adaptar-se a l’inèdit context d’estrès pandèmic i a l’allau d’informació que genera. Cadascú a la seva manera. Des de fa més temps també existeix un interès més estructural i menys histèric pel coneixement en salut, que es materialitza en una alta demanda d’inscripció en els estudis universitaris i d’FP vinculats al tema. Per cert, enguany resulta gratificant (alguna cosa ho ha de ser) que, malgrat les queixes de metges i infermeres pel calvari que estan passant, aquest interès dels joves no hagi decaigut. No quedarem sense.
L’altra cara de la moneda són els molts joves que, per nota, es queden fora d’aquests i altres estudis. Resulta evident que és impossible disposar d’una oferta educativa que respongui a totes les demandes d’inscripció d’una forma constant i precisa, que calen certes preseleccions, i que segurament tampoc és convenient saturar el mercat laboral amb determinades especialitats. Però al mateix temps no es pot permetre que tendències positives, com la treballada bona salut de l’FP i l’alt interès dels joves per aprendre bé un ofici, acabin en una llarga llista de vocacions perdudes i en alumnes frustrats que es queden a casa. En temps de confusió viral, més que mai qui vol accedir a una formació acadèmica seriosa i fiable mereix alguna resposta. S’han d’oferir alternatives vàlides. Interessa a tots. La salut de la societat ho agrairà.
