Les escriptures bíbliques relaten les deu plagues amb què va ser castigat el poble d’Egipte per la decisió del faraó de no alliberar els esclaus hebreus. En els darrers temps han tornat amb diferents versions i intensitats.
Llavors la darrera plaga va ser la mort dels primogènits, una violència que ha deixat de banda l’ordre de naixement com a criteri però que es manté contra la diferència, la debilitat, la condició sexual, el gènere, l’origen, el color de la pell o la classe social dels joves. La tenebra és l’única solució que els quedarà a uns ciutadans cada vegada més pobres si continua augmentant el preu de l’electricitat. La tempesta amb pedregada i foc és ara una successió de desastres naturals accelerats pel canvi climàtic. El ramat no morirà per la pesta, tot i que es veu amenaçat per un sistema de producció que asfixia el sector primari.
Les úlceres han mutat en un virus pandèmic, letal i esgotador. Les llagostes devoradores d’avui són els artífexs, defensors i garants d’una economia que condemna a explotar i tensar els recursos naturals. Els polls són les idees intolerants i reaccionàries que colonitzen caps carregats de pors. Les granotes actuals rauquen amb força problemes irreals per crear crispació. Darrere d’elles venen les mosques, uns paràsits socials que produeixen porqueria verbal i escrita perquè no saben fer res més, se n’alimenten i s’hi troben bé.
La primera plaga a Egipte va ser la transformació de l’aigua en sang. Enguany hem vist com, més que mai, la pluja, revitalitzadora quan és pura, ha arribat molt sovint carregada de fang. Diran que aquest molest fenomen meteorològic no mereix la consideració de plaga. Però el problema de la pluja de fang no és que cobreixi terrasses i cotxes un dia després d’haver-los netejat. El drama és que aquest fang penetra per la pell, enfanga cervells, enterboleix ànimes i fa que el passional vermell encès d’alguns cors es tenyeixi d’un trist marró apagat.
Tant de bo fos tot tan senzill com convèncer un faraó.
