Encertar les mides és un maldecap per al cuiner domèstic. Un no vol tirar res ni quedar curt, i més quan seuen a taula un nombre significatiu d’éssers en edat de créixer i de voracitat irregular. Per açò, el cuiner agafa referències. A casa, la pauta de la pasta és el paquet de mig quilo. Fa dies el cuiner va notar que el patró fallava. Feia curt. Una investigació urgent va concloure que ni els cadells havien guanyat gana ni el cuiner perdut seny: el paquet d’una marca avícola ja no era de 500 grams, com acostumava, sinó de 450. Havia emmagrit.
L’OCU explicava dijous que aquest fet és freqüent, un truc d’il·lusionisme recent d’algunes empreses d’alimentació per camuflar l’omnipresent pujada de preus. Al supermercat el comprador sovint cau en el parany, per les presses del moment, pels automatismes adquirits, per estar cansat ja de comprovar desenes de coses com les irritants caducitats imminents o si els ous són de gallines runners, i perquè s’ha de ser un ciborg per poder distingir a primer cop d’ull un paquet de 450 grams d’un de 500.
La comparació de preus es complica en trencar l’homogeneïtat en les mesures. Passa amb els aberrants paquets de deu o vint ous, creats per un fill de Satanàs per embogir-nos eliminant les tradicionals dotzenes (caldria protegir-les com a patrimoni immaterial). Si vostè és d’aquells que a l’escola deia que les regles de tres no li servirien mai de res, ara queda clar que s’equivocava.
En aquest camp de mines inflacionari, el consumidor té dues opcions. Fer com aquell que, tot tranquil, deia que no li importava que pugés el preu de la benzina perquè sempre posava trenta euros, amb la qual cosa menjarà manco macarrons. O estar atent a tots els paranys possibles que amaguen les ofertes, tant les del supermercat com les dels aspirants a governar-nos quan prometen gangues impositives, solucions màgiques, receptes simplistes i fidelitat passional a referents tradicionals ja caducats que, si un ho pensa bé i va més enllà de l’aparença, tenen molt poc pes.
