L’altre dia em van regalar tres calendaris a la vegada. El primer era de gran format, d’aquells per penjar a la paret. Va arribar a casa amb es Diari, com de sorpresa. El segon va ser un regal d’en Joan i na Cristina, els vesins del costat. Era d’aquells que es posen damunt la taula del despatx i que mai fan nosa. El darrer el vam trobar a la bústia i era per enganxar a la nevera. Venia d’en Miquel i na Maribel, els vesins de davant que tampoc s’obliden de nosaltres.
Anys enrere encara n’hauria volgut tenir un quart, d’aquells de format petit per posar a la cartera però, malauradament, des de que es van inventar les aplicacions pel telèfon mòbil, ja no els hi faig tant de cas. Jo no sé si els hi passa però la primera mirada al calendari de l’any vinent sempre la faig amb ulls de sorpresa, com els d’un d’infant davant la joguina nova. És aquell cuquet per saber quins dies caurà la Setmana Santa (sempre la perdo de vista), que si les festes de Nadal, que si els aniversaris, un aqüeducte que no ens podem perdre i tot de plans que en aquell moment, sembla que s’hagin de muntar com si no existís un demà. Després passa que gairebé perdo la perspectiva dels 365 dies que tenia per endavant i m’oblido dels tres calendaris, com si no els veiés, pensant sobretot en les setmanes i més aviat en l’endemà, amb l’avís al telèfon per no oblidar-me. És quan el temps s’escola de veritat entre els dits i anem despullant aquells calendaris per no quedar-nos enrere fins que no t’adones, i tornen a trucar a la porta els vesins amb un de nou. És la vida que passa.
