Uns coneguts ens traslladen la seva preocupació. El seu fill adolescent està enganxat, és addicte a les retransmissions televisives d’un esport de lluita, i està decidit a abandonar la pràctica d’un esport d’equip i apuntar-se a un determinat gimnàs.
Aquest esport de lluita és les Arts Marcials Mixtes, el xou televisiu que més creix en tot el món i no és gens estrany, ja que està pensat i perfectament estructurat, com un espectacle amb multitud d’espectadors en directe, que enardits s’alcen dels seus seients amb cada cop dels púgils.
Més que un esport és un negoci, la multinacional que les promociona amb les sigles UFC s’ha convertit en un imperi. Hi inverteix milions de manera que les retransmissions dels seus combats, es poden veure en 150 països. bona part de la difusió i comercialització és feta en les xarxes socials i dirigida als adolescents, provocant que tingui tant d’èxit entre els joves.
Els lluitadors millor pagats poden arribar a embutxacar-se 500.000 dòlars per victòria. Com ja succeïa amb la boxa, per a molts joves que han crescut en entorns socials desestructurats i entre penúries econòmiques, pot semblar-los una bona alternativa per sortir-ne.
Com que no havia vist mai cap baralla d’aquest esport, vaig documentar-me accedint-hi per internet. Després de visualitzar les imatges, és més que comprensible la intranquil·litat dels pares de molts adolescents. La posada en escena és bel·licosa, els que barallen son anomenats «guerrers», tancats amb una tanca octogonal, enfrontats com dins d’una gàbia. Els assalts son 3 o 5 i tenen una durada de cinc minuts.
Es una mescla de diferents arts marcials i permet tan la lluita d’en peus, com a terra, es tracta de pigar cops amb força i brutalitat extrema, més encara que la boxa. Hi ha lluitadors que per augmentar la seva imatge feréstec porten el cos tatuat, fent feredat.
Com que els guerrers de les AMM dominen diverses tècniques, el taekwondo, karate, kick boxing... son autèntiques màquines de donar tota casta de cops, punyades, coces, genollades, l’objectiu és baldar el cos del rival i fer-lo tombar. Però a demès, quan per culpa d’un cop, un dels dos cau a terra, commocionat i impossibilitat per defensar-se, l’altre pot rematar-lo amb diversos cops més, fins que es queda estamordit, sense sentits, que és quan intervé l’àrbitre.
Encara sort que en aquest tipus de combat descarnat, cru i desagradable, per protegir als lluitadors hi ha algunes regles i cops prohibits en determinades zones del cos i el jutge ha d’aturar el combat si veu perill per a un dels contrincants. Els esportistes de les AMM estan sotmesos a controls constants i els metges després de fer inventari de contusions, trencaments i lesions, decideixen quant de temps han de descansar per retornar al ring.
Ara entenc millor la inquietud dels pares. Aquest tipus d’art marcial que té com objectiu primordial pegar-se amb voluntat de fer-se molt de mal, i que pot tenir conseqüències devastadores per a la salut, no sembla adequat pels fills de ningú.
Primer de tot seria recomanable racionar el consum televisiu i si es possible, als fillets-es i adolescents que volen practicar esports de lluita, guiar-los als tradicionals judo, karate... que ensenyen disciplina, autocontrol, canalització de l’agressivitat o confiança i aprofitar el seu valor formatiu. Aquestes arts marcials aporten també abundants dosis de filosofia, en exercitar l’harmonia del cos i la ment.
