L’idioma que cadascú sent com a propi és un tema sensible, les seves vicissituds atreuen l’atenció de l’opinió pública i és per això que ha estat polititzat des de l’any de la Maria Castanya. Fa una llarga temporada que comentaristes obsessius i representants dels partits dretans, van en contra del català estàndard, amb una disposició hostil i provocativa. Com es pensen que enfrontant-lo al menorquí pescaran un caramull de vots, estimulen i atien la polèmica de forma persistent com un disc ratllat.
No només aquí, en altres contrades també hi ha informacions lingüístiques que criden l’atenció. Així, és xocant una informació del Diari La Razón sobre la iniciativa «Êttandâ pal andalûh», que reivindica la bellesa fonètica de l’andalús tal i com es ralla a viva veu. Per açò han creat una ortografia i un traductor adients per aprendre l’andalûh.
Afirmen que no per tot Andalusia es ralla igual, els accents són variats i les formes d’expressió són dissemblants, les variants amb «ceceo», ho són de les «seseo» o la pèrdua de la -s a final de paraula. Opinen que la manera de transmetre’l enriqueix també al castellà. Per açò aquest grup d’andalusos/ses pugna pel reconeixement del castellà rallat al sud de la península, de manera que es reconegui un estàndard andalusí per damunt de les variants, «una ortografia completa, coherent i consistent, seria una forma poderosa de prestigiar la llengua andalusa».
De moment no es coneix cap mitjà de comunicació que se s’hagi fet altaveu i col·laborador de la seva ortografia o que tinguin el finançament que els permeti escampar el que seria d’entrada una forma d’escriptura incorrecte, mal escrita del castellà.
Aquesta opció, -la de tenir un estàndard-, ha estat des de sempre vertaderament exitosa en el cas de l’espanyol. No hi ha diferència entre l’escriptura en castellà d’un extremeny, un colombià, un murcià o un peruà. Un mateix text pot ser llegit sense problemes d’enteniment a una banda i a l’altra de l’Atlàntic.
Açò és factible perquè els que rallen les diverses variacions d’un idioma tan bigarrat com és l’hispà, utilitzen les mateixes normes. L’escriptura unificada en la que tots es reconeixen, no reflecteix ni la pronunciació individual de cada país o regió, ni cada una de les varietats dialectals de la parla, de manera que el castellà estàndard la fa uniforme.
Aquesta cohesió és gràcies a que posseeixen una centenària Associació d’Acadèmies Americanes, totes han acceptat l’autoritat i la tutela de la Real Academia de la Lengua Española, de manera que comparteixen un reglament que es comprometen a seguir des de la seva fundació. La primera va ser la Colombiana el 1871, després l’Equatoriana, seguides per la Nacional de las Lletres d’Uruguai... fins a les vint-i-tres que la formen.
Aquestes erudites institucions tenen com a president de l’Associació al director de la RAE, organisme regulador dels patrons i troquels lingüístics. Per tant, la modalitat estàndard que impulsen les autoritats acadèmiques, no deu ser tan perjudicial com ens volen fer veure alguns espavilats.
Com a ciutadà de carrer, desconec quin seria el camí a seguir per una llengua minoritària com la nostra, que es troba en regressió en sectors de l’ús públic, i que rep constantment atacs per confondre i desunir els seus parlants.
Com en qualsevol altre assumpte o qüestió fóra bo, per no deixar-nos enredar, acudir al mestratge dels que són de l’ofici, els que en saben, i no escoltar gaire els que necessiten bastir un relat i que com correligionaris de la doctrina Casado, ni han inventat la pólvora, ni en diuen casi cap de condreta.
