M’he empassat quaderns publicitaris de Nadal editats aquests dies sense trobar-hi ni una referència a la celebració cristiana, cosa d’altra banda millor que emprar el Bonjesús com a reclam comercial. Succeeix un poc com al primer Nadal: Jesús no neix a Roma, al centre de l’imperi romà, ni a Jerusalem, capital del regne vassall d’Herodes el Gran, sinó a la regió perifèrica de Palestina de la província romana de Síria. Per altra banda els evangelis de Lluc i Mateu destaquen de la família de Jesús la seva condició de desplaçats, ja sigui movent-se de Galilea, al nord on vivien, cap al sud, a Betlem de la Judea obeint ordres governamentals, ja sigui com a a pròfugs cercant refugi al vesí d’Egipte, enfora de la violenta megalomania d’Herodes.
En Josep Portella, en el seu documentat estudi «Nadal a Menorca», (nºs 131-132 dels quaderns de folklore), dona compte de l’evolució de les festes de Nadal: la celebració cristiana ha estat desplaçada de la seva centralitat cap a un lloc podríem dir marginal. El resultat ara més visible és el d’una festa ciutadana, laica, municipal i fortament consumista i, a més, esquitxada de costums foranis que en desnaturalitzen (¿o enriqueixen?) la seva identitat tradicional. Així és com avui el Nadal cristià, celebrat per la reduïda comunitat cristiana, torna a ser com en primer; una celebració que, als ulls de molts, passa desapercebuda, però que manté aquella llum pròpia cridada a difondre’s a tot el poble com a bona notícia justament pel testimoni d’uns pastors, un col·lectiu social que comptava ben poc en la societat instal·lada de la Palestina del s. I.
És ver que perduren elements folklòrics recordant el naixement de Jesús i les seves senyes d’identitat: «un fillet en bolquers posat dins una menjadora», visitat per uns pastors primer, i més tard per uns estranys mags estrangers. Però quan el folklore es talla de la seva font d’inspiració corre el perill d’acabar desnaturalitzant l’esdeveniment commemorat integrant-lo en un sistema que poc té a veure amb el caràcter revulsiu que va tenir al principi. Açò resulta molt evident en el show muntat entorn dels reis; la seva caravana, sobretot a les grans ciutats, s’assembla més a una desfilada de carnaval que conserva ben poc del missatge evangèlic d’un Messies irradiant la seva llum més enllà de les fronteres del poble escollit.
El Papa sant Lleó ens ha deixat escrit: «quan adoram el naixement del nostre salvador, ens trobam, nosaltres mateixos, celebrant el nostre principi. Perquè la generació de Crist és l’origen del poble cristià; el dia del natalici del cap és el dia del natalici del cos». No hem d’oblidar que aquesta criatureta de Betlem i dels betlems és destinat a créixer i complir una missió en el món. I el Jesús adult, compromès amb el programa de les benaurances, ens recordarà que el Regne de Déu no comença en la grandària d’un arbre, sinó en la petitesa d’una llavor ben sembrada, ben conreada i acollida en la terra bona d’un cor generós i d’un grup atent de deixebles; i que el procés de creixement no ha d’esborrar la fesomia de la infantesa, per açò «si no ens tornam infants no entrarem en el regne del cel». Ser cristià és més que haver nascut, és tornar a néixer quan la nostra trajectòria ens desvia del camí.
2 No veig com a desgràcia el fet que Nadal torni a la perifèria; la desgràcia fóra que la seva llum fos ofegada per la foscor tant de les tenebres del sistema com del mal exemple dels cristians. El tipus del nostre Papa, «defensat pels ateus i l’esquerra agnòstica» (en l’expressió despectiva escrita per en GF dimarts passat), ens recorda que hem de sortir a les perifèries, i ell, que ocupa ara el centre del poder en l’església catòlica, predica amb l’exemple. Que el Papa sigui defensat per ateus i agnòstics s’assembla a allò que deien de Jesús els seus piadosos i doctes adversaris: «és amic de publicans i pecadors», quin escàndol! Sortir a la perifèria implica deixar la zona de confort i tornar als origens. I l’origen de Nadal ens mostra no un déu reclòs en la seva divinitat sinó sortint a camí dels oblidats i, des d’aquests, obert a tot cercador d’una estrella fiable de salvació.
Faig meves les paraules del Papa Francesc, l’amic d’ateus i agnòstics i alhora germà dels creients de bona voluntat, pronunciades a la catedral catòlica de Rabat l’any 2019, davant una església minúscula dins un gran país musulmà: «no és un problema ser poc nombrosos; el problema seria ser insignificants, arribar a ser sal sense gust d’Evangeli; açò és el problema!, o ser llum que no il·lumina ningú. Jo pens que la preocupació sorgeix quan nosaltres, els cristians, ens sentim perseguits per la idea que només serem significatius si som una massa i ocupam tots els espais. Sabeu que la vida es juga en la capacitat de ser ferment allà on ens trobam i amb qui ens trobam».
