Pens que a Ana Haro no li sabrà greu que empri les seves paraules per obrir el títol. Dimarts va ser que vaig anar a Espai 14, una de les poques llibreries que resisteix oberta a Menorca. No m’ho podia creure, la cua era llarga al carrer. La gent sortia amb llibres a les mans i jo em sentia satisfet. S’ha posat de bona moda regalar llibres per Nadal i Reis i potser les institucions públiques podien tenir una pensada i crear bonus per compra de llibres menorquins amb motiu de la diada de Sant Antoni i així impulsar una altra punta d’activitat. La pena és que la cua a les llibreries és una imatge excepcional.
Mentre esperava, furonava el telèfon mòbil per navegar per les xarxes, d’aquesta manera me’n tem que Josep Massanés és un dels cinc finalistes del prestigiós premi de novel·la Josep Pla, una convocatòria a la que es van presentar quasi mil originals. No sé si quan es publiqui l’escrit ja s’haurà fallat el premi, però el fet d’arribar a la final ja és de tirar coets. Enhorabona, Josep. Et dediques de ple a l’art de narrar des de fa molts anys, és una aposta de vida, i et mereixes aquestes recompenses, que ho són també per als lectors menorquins.
Ja dins la llibreria d’amable atenció, repar els prestatges plens de llibres menorquins recents. Posaria la mà al foc i no em cremaria, però en aquest darrer mes haurà sortit un llibre menorquí nou quasi cada dia. No dic que la sobreproducció sigui una cosa bona en una població de vuitanta-mil habitants, potser un dia en podríem parlar, però sí que posa de manifest dues qüestions: la gran activitat en el camp de l’escriptura i la facilitat per a la creació de llibres. Fa trenta anys sortien una vintena de llibres nous cada any, ara ja no podem dur el compte.
A punt de tocar el taulell, llig unes declaracions del batlle de Madrid, Martínez-Almeida, que passa per moderat al costat de Díaz-Ayuso, en les quals afirma que l’escriptora Almudena Grandes no mereix el nomenament de filla predilecta de Madrid, un nomenament que ell mateix havia votat feia quatre dies a canvi d’uns vots deixats per aprovar els pressuposts de la capital. L’ànima no em cau als peus només per açò. De fet, no m’estranya que des del PP no es vulgui retre homenatge a una escriptora comunista. L’ànima em cau sobre les rajoles de la llibreria quan veig com un representant públic no s’amaga de dir que va votar en contra de les seves creences només per obtenir uns guanys per a ell superiors al «sacrifici» que va fer. De la mateixa manera veig el valor dels vots deixats per aprovar el pressupost a canvi del nomenament. Vaig aixecar l’ànima de terra abans que la trepitgessin i vaig reincorporar-me a la llibreria, satisfet de viure en una illa on encara s’estima la lectura i es valora la feina de l’escriptor.
