Molts clubs tenen en els seus estatuts articles per proclamar públicament, que no fan costat a cap religió ni tenen preferències polítiques. La realitat és que després al llarg de la seva història han mostrat el llautó, s’han deixat utilitzar ensenyant l’orella com a propaganda de governs i règims dictatorials i en les seves instal·lacions han donat aixopluc a grups ultres, hooligans i extremistes, que utilitzaven el futbol per donar visibilitat a la seva ideologia.

Algunes entitats esportives ho neguen però en colca capítol de la seva trajectòria -i més si són centenàries-, hi ha hagut una implicació amb la realitat social i política que les envolta.

I és que no hauria de sorprendre que associacions de qualsevol casta, fortament incrustades en una comunitat, tinguin un vincle amb la ideologia i les creences de la majoria de les persones que en són associades i de fet hi ha clubs esportius que sí es signifiquen políticament.

Cada ciutat té un entorn particular concret, així    a Glasgow la rivalitat va més enllà de l’esport, s’amplia i divideix en credos de fe, de manera que el 74 per cent dels aficionats del Cèltic es declaraven catòlics i només un 10 per cent protestants, mentre que els del Rangers, era casi a l’inrevés, els primers eren un 2 per cent i un 65 per cent els segons.

Es poden trobar altres exemples de rivalitats entre clubs d’una capital o les nacions d’un mateix país. N’hi ha de dretes i d’esquerres, clubs obrers versus benestants, clubs del règim o del poble o com succeeix aquí, que en tenim que fan nacionalisme ornamentant la samarreta amb la bandera espanyola i els que porten la senyera o la Ikurriña.

Els fonaments històrics, l’entorn específic ha estat el catalitzador en els inicis dels clubs, marcant una època que després ha tingut continuïtat o no. L’historiador Deseado Mercadal Bagur quan parla del futbol dels anys vint, fa referència al FC Mahonès i al Menorquín, domiciliats a es Trianon, la Casa des Poble i Casino d’Obrers de Unió Republicana. De la fusió del Mahonés amb el Seislán sorgí el 1922 la Unión Sportiva de Mahón

Per tant, almenys en aquells anys la tendència ideològica resultava inevitable, ja que alguns equips van néixer i van compartir local social amb associacions d’un determinat matís polític.

Avui en dia quan la intransigència guanya terreny en la societat té mèrit dissentir. Es encoratjador escoltar veus esportives contràries als comportaments violents dels intolerants i fent-los veure que ni els volen a la grada, ni al camp de futbol.

Em refereixo a l’històric club barceloní CE Europa, que en la seva assemblea va aprovar per unanimitat la modificació dels seus estatuts, introduint un article contra tota casta de discriminació. Com a prova del seu compromís amb les causes socials portarà en la màniga de la samarreta el missatge «Diem no al feixisme, masclisme, homofòbia, racisme».

Aquesta defensa de valors ètics en l’esport només és possible en determinats entorns socials, com en el carismàtic, bulliciós, bohemi i reivindicatiu barri de Gràcia. Gràcia per antonomàsia, barriada popular i amb caràcter propi, que ara també destaca per tenir el Club representatiu que defensa els drets més universals dins la seva societat.