Cecília Meireles, una destacada poeta modernista brasilera no gaire coneguda a les nostres terres, reclamava que la humanitat pogués viure almenys cinc-cents anys. D’aquesta manera, deia, podríem aprendre tot allò que no sabem, llegir tots els llibres que deuen ser llegits, visitar tots els països, conèixer tots els mars, saber com són els gran rius i els grans boscos i contemplar les fulles de tots els arbres.

Aplaudesc la proposta, tanmateix no crec que en 500 anys es puguin llegir tots els llibres que mereixen ser llegits i molt menys si a més hem de retornar a totes aquelles obres a les quals val la pena tornar una vegada i una altra. Si a tot això li afegim les bones i grans pel·lícules, els temps se’ns quedarà curt. Tal vegada necessitaríem 969 anys, que, segons el llibre del Gènesi, són els que va viure Matusalem, l’avi de Noè.

Ara bé, si volem conèixer totes les ciutats, pobles, jardins, boscos i paisatges esplèndids del nostre planeta segurament encara ens mancaran anys de vida. I què dir si ens volem envelar totes les sèries de televisió, documentals i programes interessants que avui es produeixen arreu del món, més tots els bons articles de la premsa.

Així que, amb permís de na Meireles, val més que no comptem amb aquest temps extra, ens conformen amb la curta o llarga vida que tenim i ens esmercem per aprofitar i gaudir el més possible de tot el que és polit que ens dona l’existència, sense que això signifiqui de cap manera renunciar al dolç dret de perdre olímpicament el temps.