Primera inscripció al registre de propietat d’una finca que no consta prèviament inscrita, on s’informa de qui és el propietari.

La Llei hipotecària de 1946, en temps de la dictadura, va permetre que l’església inscrivís qualsevol bé, excepte temples de culte (consideraven evident que eren de l’església) sense documentació, només amb la signatura d’un bisbe, que donava fe.

El 1998, sota govern d’Aznar, es va modificar la norma per permetre la immatriculació també dels temples. D’aquesta època data la immatriculació d’un dels edificis emblema dels que defensen la propietat pública d’aquests béns culturals, la mesquita de Còrdova.

El 2017, una nova norma que va sortir endavant al parlament obligava els registradors de la propietat a elaborar un llistat amb tots els béns immobles que l’església havia registrat com a propis sota aquest paraigües legislatiu. I el llistat arriba a 34.961! L’església, de moment, accepta que 965 no li corresponen…

Ara, el govern actual admet que aquestes immatriculacions poden ser il·legals però no les anul·larà. Particulars i ajuntaments hauran d’anar als tribunals, com ho va fer l’Ajuntament d’Artà en descobrir, el 2013, que les murades medievals de la ciutat (així també moltes places públiques d’arreu d’Espanya) s’havien registrat a nom del bisbat, quan el manteniment anava a compte del municipi des de feia segles. 3 anys de litigi que donaren la raó al consistori…

I així, amb aquest panorama, es veu clar que la qüestió col·lapsarà (encara més) els jutjats de tot l’estat. Increïble!