El victimisme i la denúncia del greuge comparatiu són recurrents. El millor sou del company de feina. Els inferiors càstigs al germà. La persecució arbitral. Alguns són justificats, però sovint amaguen còmodes excuses exculpatòries o un mitjà per aconseguir alguna cosa. A Menorca acostumam a queixar-nos de molts greuges, bé per quedar-nos sense algun servei (sanitari, transport…), bé per la comparació inversora amb altres llocs, amb Eivissa com a mirall de capçalera.
Tal vegada per no tenir els vuit cognoms menorquins o per la meva nul·la devoció envers la identitat territorial, crec que aquí s’abusa del presumpte greuge insular. És millor denunciar les discriminacions només quan realment el territori és l’element clau. Si una cosa no es necessita o no es mereix, l’hem de rebre igual només per no ser menys?
Amb els fons europeus ja s’escolten tambors de guerra per presumptes greuges, Més per Menorca a l’àmbit balear i un enfurismat PP a escala planetària. I quan gairebé no s’ha gastat un euro. Protesten a l’àrbitre quan tot just ha tirat la moneda en l’aire. L’entramat d’aquest finançament continental és tan enrevessat i llarg que sembla molt atrevit tenir ja evidències tan clares.
Les manies persecutòries, les tàctiques de desgast polític i el victimisme de km 0 me sobren. Quan una inversió, unes ajudes o un servei no arriben a l’Illa, s’hauria de fer l’esforç de determinar si és un fet discriminatori per l’especificitat del territori o si simplement no hi ha a Menorca les condicions i els subjectes idonis per rebre’ls. Si Cala en Porter fos a Mallorca s’hagués inclòs al pla d’Exceltur? O és equiparable a les moltes urbanitzacions de Mallorca que també han quedat fora? Per contra, en altres casos, el greuge territorial és flagrant. La diagnosi del càncer de còlon és millor a Muro que a Sant Lluís per a pacients amb idèntiques condicions i necessitats. Denunciem açò ben fort! No s’ha de ser conformista, però la denúncia de greuge comparatiu de qui no es queixa per costum té més valor.
