Avui passava per la carretera d’Alaior a Maó i veia com els treballadors del Consell que s’encarreguen de tenir cura de les vies públiques estaven eixermant les voreres. Malgrat enguany les pluges no abunden, la vegetació generosa de la nostra petita terra no es detura i va guanyant terreny a l’asfalt a mesura que avancen les setmanes. Valgui de mostra la invasió de les vies que anys enrere es van preparar per fer créixer el tram de carretera Alaior-Maó i que hores d’ara resten tapades de verd, gairebé com si aquelles eixamples no haguessin existit...
Però tornant a la qüestió que apuntava a l’inici, observava, deia, com les màquines eixarmaven les mates, ullastres i altres herbes de la vorera de la carretera, i em feien mal les ferides als arbres que el seu pas deixava a la vista. Entenc que la mecanització i el progrés facilita la feina i també l’abarateix. Que resulta més ràpid i efectiu eixermar amb aquesta maquinària que poda de manera uniforme la vegetació dels marges i deixa al seu pas una paret vegetal plena de branques rompudes a la babalà. Però no em negareu que és lleig fora mida! Que semblen braços romputs i que l’estructura arbòria queda del tot aniquilada. En una illa com Menorca, on cada intervenció es fa de manera cuidada, on es reposen quilòmetres de paret seca i s’instal·len «valles» de llenya que embelleixen els camins, aquest sistema d’eixermar fa, si més no, mal als ulls (i al cor). Ai, el progrés...!
