L’home vell ha de morir perquè neixi l’home nou, així després de l’hivern, quan tot mor, ve el renaixement que ens duu la primavera. La Natura ressuscita com el Crist. A la Roma antiga, a començaments de març les verges vestals encenien de bell nou el foc sagrat de Vesta, deessa del foc públic i de la llar domèstica. Possiblement, el mot «estiu» derivi del grec ‘estia’, que en llatí dóna el nom de la divinitat que s’invocava en cas de calamitats ciutadanes i les festes de la qual, les Vestalia, se celebraven del 7 al 15 de juny. Convindrem que de calamitats, n’anam passant, i no poques, arreu del nostre món global.
Tot girava entorn al «foc nou», que els cristians fixen en el gran ciri pasqual. Les flames que consumien el passat vell il·luminaven el futur i l’esperança. Així es diu popularment quan es volen oblidar picabaralles passades per començar amb renovat impuls: fer foc nou. A la mediterrània illa de Menorca, a la tradicional Ciutadella, mantenim un cert vestigi d’aquesta tradició mil·lenària: matar es bujot, una burlesca representació humana farcida de pedaç i palla.
Tot i que Joan Coromines critica a Moll l’etimologia de bujot que surt al Diccionari Alcover-Moll i en canvi creu que s’ha de derivar de boix, boja, pens que l’ensordiment en la pronúncia popular menorquina (botxa i no boja; botxot i no bujot...) treu possibilitat a la intuïció de Coromines, ja que el mot bujot té una consonant palatal clarament sonora. Però el mateix Coromines sembla contradir-se i validar la hipòtesi de Moll quan, al seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (veure l’entrada BUGIA, ‘simi’ i ‘candela’): -- El menorquí bujot vindria de bugiot amb el significat de moneia o simi (format com bruixot, didot, titot, etc.) amb el significat de ‘ninot de grandària natural’, ‘figurota d’home o de dona feta de palla o de pedaços i revestida de roba, que serveix per fer por als ocells i evitar que facin mal als sembrats o a la fruita, ‘espantall que es posa als horts’. D’aquí venen altres significats més o manco metafòrics, com ‘persona beneita, inútil...’
Que les bogies (ciris, candeles de cera) i els simis a l’Edat Mitjana s’importaven d’Àfrica, a demanda de senyors que s’hi volien divertir, o histrions que se’n servien, i que açò es feia molt especialment des del port de Bugia, famós pels seus pirates algerians, és un fet il·lustrat per dotzenes de dades de la història comercial...
En castellà, al «Libro de Buen Amor», de Juan Ruiz, arxiprest d’Hita, trobam un personatge estrafolari que es diu Ximio: «Don Ximio avié nombre, de Bugia alcalde...»
Crec que aquesta etimologia té, doncs, major versemblança.
Idò, ara que el relaxament pandemial permet tornar al carrer per a actes festius, enguany una prohibició que afecta l’ús d’armes de foc en festes populars posa en perill l’execució del bujot a escopetades. Les autoritats informen que cercaran alternatives per a l’any que ve. Mentrestant, a les dotze del matí del dia de Pasqua matarem es Bujot amb una traca: renou i pirotècnia.
No seria possible, deman, deixar la normativa sense aplicació durant mitja horeta mentre repiquen a glòria les campanes del migdia de Pasqua, només en uns petits redols marcats i es permetés escopetejar el bujot crític? No és una tradició bàrbara, com n’hi algunes, i mereixeria una «excepció cultural».
Els trons d’una mascletà fallera es podrien relacionar amb les «despertàs» festives a diferents poblacions mediterrànies i el to satíric dels bujots podria guardar relació amb el «risus paschalis», una curiosíssima celebració parateatral que es documenta al s.XVI per mor que el diumenge de Pasqua era una diada favorable a l’alegria, a la gresca, als jocs i a les bromes a cases i carrers (i fins i tot dins les esglésies!) dels pobles.
També podria ser que a Ciutadella, i a moltes altres poblacions del món que ho necessiten, els ciutadans optin per fer foc nou sense que calgui penjar ni matar cap personatge, per més merescut que ho tengui.
