«Tot té el seu moment. Sota el cel hi ha un temps per a cada cosa» Cohèlet 3, 1-15

La informació és poder. Per açò rallam de guerra informativa, que no és una cosa recent sinó que sempre ha existit. I en aquesta guerra peculiar, plena de batalles interminables, també hi ha generals condecorats i un munt de soldats rasos. Els que dirigeixen i els que són dirigits. Acostumats a associar la guerra amb els canons i els fusells, quasi passa desapercebuda aquesta modalitat subtil i força perillosa on també hi ha baixes, ferits, vencedors i vençuts. Tots hem sentit contar històries d’espies, com el famós Garbo de la Segona Guerra Mundial, àlies o nom en clau del català Juan Pujol García. Aldous Huxley deia que els fets són titelles i l’home és el ventríloc que els fa parlar. D’ell depèn que ens semblin rics i interessants o esdeveniments anodins sense cap interès condemnats a l’oblit.

Cadascú interpreta les notícies a la seva manera i segons el seu particular punt de vista. Ja llegim a Joan 18,38: «Li diu Pilat: – I què és la veritat?» No sempre tenim fàcil arribar-hi. Les mentides, la desinformació, l’excés d’informació, la censura, l’error i la ignorància… són massa enemics per a la pobra veritat tota sola. Avui el poder té uns mitjans extraordinaris, sofisticadíssims, aclaparadors. Controlar la informació resulta clau per a mantenir el control de les masses. A vegades, som excessivament banaules. Ens deixam embaucar i manipular pensant que tenim criteri propi i que noltros ho decidim tot. Ens envolten un munt de campanyes de propaganda, influència, persuasió    o dissuasió, per a fer-nos creure que la mare de Déu és Joana. Arriba un moment, que també som propagandistes sense saber-ho ni ser-ne prou conscients. Militants acrítics de partits sectaris. Venedors agressius de productes caducats. Ments tòxiques amb altaveu a les xarxes socials…

Abans també passava però ara va gros. Cada temps té les seves característiques i trets diferencials, encara que hi ha coses permanents i només canvia l’embolcall que li posem per empassar-nos-les millor. Com que tenim, vulguem o no, una determinada perspectiva, ni ho podem veure tot ni feim la mateixa valoració de les coses. Per aquest motiu és tan important dialogar i aprendre a escoltar als altres. Entre tots feim el món, deim a Menorca. Els més perillosos són els que pretenen tenir tota la veritat, no accepten altres punts de vista i es creuen molt llestos. L’actitud davant de la realitat ve donada per l’experiència, l’educació rebuda, el caràcter, les influències socials… no podem caure en el fanatisme de la fe ni en el de la raó. És temps de viure, que vol dir conviure i, si pot ser, riure. I viure és un art. Es pot gaudir de moltes coses. Podem xalar sense perjudicar a ningú. Construir un futur real, no utòpic ni distòpic. Però ens haurem de posar les piles. Caminem cap a un món on el creixement és imparable i tots hem sentit parlar dels problemes o les crisis del creixement. Alguns volen fer les coses a la mida de l’home i altres volen fer l’home a la mida de les coses. La informació també pot tenir un sentit o un altre: ens pot servir o ens pot destruir. Quan venim d’una època de censura, volem que tot sigui lliure i sense cap control. I provam els inconvenients de deixar el tema sense cap norma, criteri, valor o principi que ens protegeixi de l’abús. Quan deixam que els poderosos controlin la informació (Elon Musk ha comprat Twitter per 43.000 milions de dòlars) ens convertim en esclaus dels que decideixen quina informació hem de rebre, segons els seus interessos particulars.