TW

«Només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls». (Antoine de Saint-Exupéry)

Darrerament, sentim parlar molt en francès. El turisme havia estat majoritàriament anglès, però el Brexit i la pandèmia ens han distanciat una mica. Segons afirma Josep Pons Fraga al Diari, en set anys els visitants francesos han passat de 3.409 als 92.818 de 2021. Quin bot! Oh, la, la... Ells també van comandar a l’Illa i van fundar Sant Lluís. Ja tenim l’estiu molt a prop i els cavalls deuen ensumar Sant Joan. Quines ganes de festa després de tanta desgràcia! Encara que fa temps que sabem que les masses produeixen massificació…

Noticias relacionadas

El refrany castellà «Ojos que no ven, corazón que no siente» el podríem traduir així: «Ulls tancats, cor adormit» o «la consciència tranquil·la, quan la ment no vigila». El cor ens fa patir moltes vegades, ho sabem cert: som éssers sensibles, empàtics, compassius... Per tal d’evitar la por, el patiment i l’angoixa, podem arribar a mirar cap a una altra banda. Desviar la nostra atenció centrant-la en temes que ens agraden o que ens fan sentir bé. La ignorància no sempre és innocent i fruit de la manca d’informació. Hi ha una ignorància voluntària, a posta per eludir responsabilitats. Els traumes poden provocar amnèsia. Així ens protegim dels monstres amenaçadors que tenim al cap. Davant dels desastres de la guerra, el terrorisme o la corrupció, la negació i la repressió són coneguts mecanismes de defensa. Però el cor també és la seu dels enamoraments, del desig, de la bona voluntat. Sense sentiments, la vida es torna freda com un iceberg a la deriva, esperant el seu Titanic particular.

Prest viurem l’estiu del 22. Només pots viure l’estiu si estàs viu. I aquest només el viuràs una vegada. Bé, açò passa a totes les estacions. Tornarem a l’Illa del Rei, que és una illa al quadrat. Illa dins una illa. Ara pens que a Barcelona les embarcacions que fan travessies pel port s’anomenaven Golondrinas. «Volverán las golondrinas amarillas, el puerto con turistas a surcar», noves versions de poesies que vaig memoritzar quan era jove. Si l’havies vist i t’havia mirat, ja creies en Déu. «Poesía eres tú». Fins que es va posar de moda el materialisme i tot eren reaccions físiques o químiques. Qui no ha passat una crisi de fe? Tot són coses del cervell, diu la ciència. Un reduccionisme dels molts que patim. Però la realitat sempre serà més inabastable del que coneixem o podem explicar. Així, ens vam tornar escèptics i pragmàtics. Vam decidir que només hem de creure allò que podem veure amb els ulls. I ens hem quedat sense veure l’essencial. Cecs de cor i d’ànima. Massa càlculs i pocs misteris. Amb una intel·ligència artificial, superba, quasi com una màquina… I tanta perfecció, fot oi.

Aprofitem el consell del Petit Príncep i mirem més amb el cor aquelles coses invisibles que ens mouen i ens commouen. Sense el fil conductor del cor, ens trobam a una torre de Babel plena de llengües desconegudes i estranyes. Aquest pot ser un dels motius de la incomunicació humana. Mentre un veu coses només amb els ulls, un altre contempla coses que són invisibles però reals, certes, meravelloses. Com es poden arribar a entendre?